Automàtica.23

 

Hi ha les elits i hi ha els viatges ; hi ha els contes d’estiu, la mar i ara la pluja, si se’n pot dir així ; potser sí. Hi ha les hores i les onades, mai acabarem de saber-ne les seves identitats, falsament acceptades. El temps lliure i el fer tard, l’espera. L’obsessió passatgera , la comunicació fallida. Una primera frase, sorgida de sobte : sembla com si ens hagués de salvar un campana que mai sona. Els tendals dibuixen itineraris ja explorats, poc definits en el records. I la pols rera els quadres, les fotografies, sota els llits i els mobles, esperant els seus draps invisibles al pas del temps. La recerca, la calor mal portada. Al darrer dia, l’esperança desdibuixada en un reflex, una imatge, un mirall. Uns pantalons curts. L’escuma i les canes, difícils de veure als cabells, ara més rossos. Matí de núvols, de darreres paraules, d’algun comiat, de neteja. Tic-tac, tic-tac. La una. Dormida, pinassa a les escletxes, seques i punxegudes, sempre en parella. Escletxes sense llum. Cansament momentani, cap emoció sinó fos per aquests nens, corrents dins un camp verd. Il·lusionar-se, dormir, dormir, dormir. Nit. Finalment, trona, llampegueja. Plou. Serà que sí, ara que s’acaba, com aquell cotxe descapotable, passant per una carretera de costa. Com l’escorpí vora el mar o la marmota xiulant a la vall. La tempesta s’acaba ràpid, com tot a l’estiu. Deien dels amors, els cossos xops, els versos ... el cel era ple de dolcesa de pluja i rastre de llampecs  ... seguits de fondes campanades de trons ... vet aquí la campana, qui ens salva a nosaltres ? ja no és així com ha d’anar, si jo no soc pas tu. Acabo Juliol i ja demà, altre cop,

 

vacances

Comme d'habitude

 

Què ens apropa sinó un desig, un alè sense mirada on ni els ulls vessats d'aigua s'enfronten a tants adéus esmicolats com qui trepitja petxines damunt la roca. Per uns instants tot feia pensar que la balandra de la fortuna, avui, navegava dins aigües braves.

Però no. Volaven coloms de matí i al vespre foren orenetes, preparant el seu camí de tornada.

Vida d'un nàufrag ( XXIII )

 

Converses ( II )

-         Sort del bot. Amb aquesta marea alta ens haguérem ofegat, aquí dins. Guaita ! - fa l’Stevenson tot assenyalant endins des de la proa del petit esquif, el qual llisca suau per l’ampla galeria de pedra.

En Nho s’espera a contestar. Espera a que el bot s’apropi més. Finalment s’endinsen dins una gran gruta, dominada pel que sembla una llacuna interior, damunt la qual centenars d’estalactites els observen. La barca sura lleugera fins aturar-se en un punt, com si aquella hagués anat a parar damunt un magnet ocult dins la profunditat de l’aigua. Tot resta quiet, tan sols queda el so del mar, ara llunyà, com a teló de fons dins un paratge impertorbable, intemporal ; un lloc on qualsevol sentiment humà, per força, ha de transcendir o bé fondre’s, simplement, en el no-res.

-         Té un aire de tomba, aquest lloc –  diu el vell amb veu baixa, mormolant, mentre encara l’aigua allargant el coll per damunt l’escàlem tot esperant- se qui sap què.- Una ombra, només, el reflex negre atiat per la meva sang...- diu observant el reflex del seu rostre, rient sense rialla, com filant tenebres.

-         Els ulls s’hi han d’acostumar, a aquest tenebra.- contesta l’amazic amb el seu somriure habitual, franc.

Li agrada , d’haver sortit d’aquell cul de sac de cala que els obligava cada nit a lligar la barca i pujar fins una mena de talaia des d’on va divisar una possible entrada a l’illa, ni que fos sota terra.

-         Els meus ulls- continua ell - ... darrerament veig moltes cares, Roig. Rostres que fa temps que no veig, gent de la qual no recordo el nom. – Es redreça, tot esperant aquesta llum amagada dins la foscor sobtada. Gira el cap cap al jove company. En Nho observa el lloc bocabadat, el cap alçat seguint minúscules gotes d’aigua caient damunt la lassitud de l’aigua.

-          Miri aquests anells – diu indicant-li els breus cercles que van sorgint i desapareixent al ritme de les gotes caient de les puntes de les estalactites – allarga un braç i una li cau a la mà. Acte seguit la llepa. Aigua dolça ! – exclama amb alegria.

El vell mira els anells sense fer-li massa cas. Des que no té rom per beure, es troba cansat, meditabund. Res sembla importar-li massa, com si s’hagués adonat d’ un gran pes arrossegat com els grillons d’un condemnat i del qual no en sabia res fins ara, al darrer tomb de tots els tombs de la seva vida.

-         Els rostres ... – diu fixant-se en com l’aigua dibuixa, concèntrics, tots aquells cercles durant segons fins empassar-se’ls de nou.- Els noms oblidats.- afegeix tot sospirant.

-         Aigua, Capità Stevenson !! – crida ara amb veu més alta. Les tres paraules ressonen per tot l’aire de la cavitat, cada cop més febles, fins deixar un son..son..son (*) perdent-se en una profunditat cada cop menys fosca.

L’home es queda parat, davant aquella veu recordant-li el seu cognom ; fent-li memòria del seu fill, el rostre del qual apareix també ara, sota una altre gota caiguda del sostre de pedra. Es mira el noi, com si fos una mena de bruixot. En un altre temps de ben segur que l’haguera matat, pel sol fet d’haver-li portat a la memòria. De manera natural se n’adona que la mà li ha anat al cinturó que ja no té, cercant una daga inexistent. Aquest impuls el revifa, i el pes sembla minvar. Se’l mira i se n’adona que no hi ha ningú més allí, apart d’ells dos. Per alguna raó desconeguda, son allí. El seu destí els ha unit. Un naufragi, una barca, una illa. I ara tots aquells noms.

-         Sí, aigua, noi. – i li somriu.- Qui m’ho havia de dir. Saps, jo tenia un fill, un fill del qual no en vaig voler saber res. I vaig tenir un pare. ¿ El recordes, el teu pare, Nho ?-

És el primer cop que li diu pel seu nom. El jove dubte un moment però finalment s’obre la camisa. Li ensenya un objecte, una petita joia plena de signes en àrab, circular, penjat d’una cadena de plata. Un astrolabi. Se’l treu i li mostra. El vell l’agafa.

-         Era del meu pare- diu sense afegir res més.

-         Molt bonic – diu passant el dit per sobre la seva superfície. – ¿ navegava ?-

L’amazic se’ l mira, trist. Fa que sí, amb el cap.

-         Me’l va donar la mare. El meu pare va salpar quan jo era molt petit i ja no va tornar. – L’Stevenson assenteix.-

-         ¿ On vivíeu ? –

-         A Jerba. Fa temps que no hi he tornat, tampoc. Però ella ja ho sabia, això. Deia que era com ell, que no havíem nascut per sortir a pescar i prou.-

Els ulls ja hi veuen, en aquella mitja foscor.

-         Cadascú té el  que la sang li dona, Roig. I ningú se n’escapa. – sentencia finalment el barbut corsari. Hauríem de mirar de sortir, noi. Apa, remem ! – diu tot tornant-li la petita joia.

Llavors agafa cadascú un rem i remen, cap el que sembla una sortida. Mentre la barca s’allunya, encara sentim dir al corsari, amb veu difuminant-se lentament :

-         Si un dia hem de fer un mapa, d’aquest lloc en direm la caverna dels noms perduts ...

-         I del pas a  la caverna, el pas dels ofegats – afegeix la veu d’en Nho, més difuminada encara.

-         I el tresor ... – però no se sent res més.

I desapareixen en la foscor, mentre l’aigua de la llacuna continua empassant-se històries, i noms, en un gota a gota d’històries passades, impertorbable i petri, quasi bé etern. Com passa amb les generacions dels homes.

  ( * ) fill, fill, fill ... ( de l’original anglès ).

També

 

La granota, immersa dins el seu líquid element, va girar els seus ulls inflats i sorruts cap a mi amb parsimònia, sense moure un muscle del seu cos. Abans d’aquell lleu moviment haguéreu dit que potser era morta ; però no, la seva quietud , pensant-ho bé, tenia la falsa disfressa adoptada pel depredador, cercant una víctima propiciatòria.

El petit dipòsit d’aigua on jeia es trobava en una antiga teuleria abandonada, vora el camí per on jo transitava una tarda calorosa d’estiu, cap al tard, quan la marinada fa de la seva frescor un bàlsam per cos i ànima. La granota, com he dit, se’m va quedar mirant amb la seva cara eterna de pomes agres, amb aquell punt estrany en la rotació de les seves pupil·les que dominaven tot el que l’envoltava, semblant a la suficiència d’una emperadriu o d’una reina quan estan avorrides. Vaig pensar, llavors, si no ho fou en una vida anterior, si no amagava alguna corona al fons d’aquell dipòsit farcit de la pols que la natura anava deixant com  fabricant un univers on ella pogués regnar sense haver-se de preocupar de tota la sequedat que l’estació havia deixat en la contrada. Sense aquell dipòsit, la granota seria morta, de ben segur.

-El meu univers – em va dir aleshores com responent el meu darrer pensament – no és gaire diferent del teu. – Jo tinc el meu sol – afegí girant encara més els seus ulls cap al reflex d’aquell en l’opacitat de les aigües, darrera seu -, les meves estrelles – m’indicà rotant-los hipnòtics cap a totes aquelles partícules surant vora el seu cos estarrufat- , la meva nit – i aquí els tancà, com meditant les seves foscors animals-.  I també...- digué obrint els ulls, però no acabà la frase perquè en aquell moment un mosquit d’aquells anomenats tigre s’aturà al voral del seu territori, fet que provocà una immersió sigil·losa per immediatament veure jo un atac-llampec en tota regla, on la llengua de l’amfibi s’apoderà de l’insecte fent-lo desaparèixer en un tres i no res.

En aquell moment, el dipòsit, amb el seu sol i les seves estrelles restà com abandonat, buit de vida, doncs la granota havia desaparegut sota l’aigua. Em vaig quedar esperant, fent una ullada a l’antiga teuleria, un edifici petit amb tot de finestretes sense vidres, per on la vista enquadrava el paisatge com si fos un puzle, com aquelles quadrícules que m’ajudaven a mantenir la proporció quan copiava algun dibuix de petit. Estranyament, encabat mai quedaven iguals i sempre hi havia un braç d’en Massagran o el barret d’en Lucky Luke o la panxa ratllada de l’Obèlix deformant el conjunt. Com si les coses no fossin mai el que semblen ; com si pels batents de les finestres s’hi amagués tot el que feia falta per fer del mon un lloc entenedor, proporcionat, perfecte.

 Feia calor allí dins, així que vaig sortir i vaig fer un darrer cop d’ull al dipòsit, on les primeres foscors de la nit tornaven a mostrar el cos de la granota damunt un cel, ara negre, com si no hagués passat res. Aquest cop no vaig copsar els seus ulls, tot i estar segur – després de l’exhibició anterior – que ja em tenia calat, de dalt a baix; com si sospesés el seu estat de golafreria, ella, que podia fer el que vogués amb algú com jo, tant lluny del seu mon.

-I també ? – vaig preguntar amb veu baixa, apesarat per una falsa esperança. Ho he de reconèixer : jo no canviaria mai i per això vivia amb la meva quietud, que era d'una altre mena.

Però ja no em contestà. Tant sols vaig poder veure – o em penso que va ser així, com quan esborrava les quadrícules fetes a llapis un cop finalitzava un dibuix fent fonedissa certa il·lusió - el reflex d’alguna brillantor en les seves ninetes quan es van tornar a girar,  indiferents, sorrudes i inflades, lluny de les meves. Inclús ara, sempre.

Va raucar, després, com fent-me fora.

Orenetes i falciots

 

El dia de Sant Joan, a la vesprada, vam trobar una cria de falciot a la plaça de l’església del poble. Es veia ja gran tot i no poder volar. Més tard vaig aprendre que el falciot, si cau a terra, no pot aixecar el vol per la senzilla raó de que no en sap. La M. m’ensenya un vídeo on un xicot explica com retornar-lo al seu medi natural, l’aire. Explica el xicot – un jove amic de la  família lluint barba protestant, tipus capità Ahab – la natura volàtil dels falciots : es passen la vida volant i només s’aturen per fer el niu i criar. Mai aterren i si pel que sigui, ho fan, llavors no saben enlairar-se. Cal, en aquests casos, agafar l’ocell i llençar-lo des d’un punt elevat – un balcó, una terrassa – i d’aquesta manera ell ja sap el què ha de fer. La M. ho va provar des de la terrassa de casa seva i ens va enviar un vídeo on l’ocell acaba altre cop a terra. Consultat l’expert, els hi diu que el millor a fer és donar-lo als forestals per veure si ells poden fer-hi més. L’ocell deu estar dèbil. Dit i fet, ara ja el tenen ells i no sabrem ja si tornarà o no a volar. El falciot, doncs, desapareix igual de ràpid que va aparèixer a les nostres vides una diada de Sant Joan, després de sortir de missa tot recordant la memòria del pare. El pare, l’esperit del qual va volar també alliberat per les mans de la mort, com si fos un falciot i la mort no fos la mort, negre i buida. La mort com unes mans sense dalla, ocupades per fer volar l’ànima cap al seu medi, quan aquesta encara no sap volar. Ha de ser una cosa així, morir-se.

En el fons, som orenetes. Això ho penso cap al tard, quan el sol va ponent-se amb la lentitud com d’estiu dels d’abans, allargassant-se sense acabar d’acabar-se mai. Sec a la meva cadira de vímet, després de regar l’hort. Aquí sempre m’hi estic més temps del compte. Les orenetes – aquestes sí, més petites i de llom blanc – practiquen el seu art tot enrasant el camí de la riera amb giragonses sobtades, accelerant, voltant unes i deixant-se anar les altres en picats fets de corbes pensades sempre com un joc d’acrobàcies properes a l' exhibició, com ho és el cant solitari de les caderneres els vespres de primavera. Mostrar-se, fer que l'altre et miri. Toujours, l'amour. En aquesta darrera hora – la blue hour anglesa – l’oreneta sembla apropar-se més a la terra, com qui olora un cos estrany però alhora atraient ; volen ara damunt les canyes de les tomaqueres; damunt la vinya, l’olivera i la figuera ; damunt les flors de futures mores i la blavor de l’espígol, on les abelles cullen el nèctar de la milflors ;   volen damunt la tija del fonoll, estirant-se cap on son elles, cap al seu pacífic – i el meu també, fent d’aquest nostre una mena de privilegi -vol de tarda, semblant a un bany dins un mar tranquil d’estiu. Les veig passar ben a la vora, gràcils, xiulant alguna, com saludant-me, com volent conèixer un impossible. Qui sap si envejant-me. Les veig i al lluny, en un fals cel de tempesta, un estol qui sap si de falciots, més grossos, inaccessibles, de vol més ràpid i poderós, d’alçada, de fons de pensament avui negat per aquestes orenetes, plàcides, familiars, properes. Juganeres. 

Ahir vaig tornar a Delibes, tot topant-me amb un llibre menor on parla de caça. L’explica com un retorn al paleolític enfront el progrés de la ciutat. La desconnexió de la vida urbana, tan necessària com gens idealitzada. El fred a Castilla, els gossos, les perdius i els perdigons. El parlar sec de la gent de camp, aquesta falta de lirisme i l'empremta de cert laconisme. L’escriptor eixut i profund, trist i ancestral, de poble. Llegint-lo entenc millor això de les orenetes i els falciots, dels seus vols inquiets i aparentment errants, del fet aquest de no voler tocar de peus a terra – llegeixi’s... potes -. Llegir sovint és semblant a volar. Escriure – aquest pergañear una letras que diria Delibes – és una altre cosa. Escriure és com mirar de tornar a volar, quan això ja no és possible.

 

Vida d'un nàufrag ( XXII )

 

Converses ( I )

-         Mai t’he preguntat com és que parles tan bé l’anglès, Roig –

L’home ja fa uns dies que resta sobri. Li tremolen les mans mentre beu d’un glop, el conc d’aigua fresca ofert pel jove amazic, sempre pacient.

-         Redeu ! Quina set ! – afegeix mirant la línia de l’horitzó del mar estès davant seu, amb un primer pla dels seus pantalons i els peus, plens de durícies, arrugats i colrats pel sol i la sal del mar.

-         Vaig navegar uns quants anys amb el Mary, - el jove de cabell pèl-roig es pren el seu temps per respondre  al vell que té al seu costat, pensant en si se’l creurà o no, si val la pena explicar-li alguna cosa a algú com ell, malgrat no haver-hi ningú més i probablement mai hi torni a haver-hi ningú més, reflexiona mentre es disposa a continuar - a les ordres del capità Nuno da Silva. Feia de grumet, aleshores. Ens van capturar vora Cap Verd, els anglesos. Ens van afegir a una petita flota rumb a les costes americanes fins arribar al port de San Julian ... allí vam haver de cremar el vaixell, la fusta estava tota podrida. I allí va ser on vaig acabar a bord del Pelícan , la nau del capità Drake ... potser n’ha sentit a parlar ...-

El vell corsari deixa de beure al sentir aquell nom i girà el cap vers el perfil fosc del berber, el qual gira també el seu  i fixa els seus ulls clars  cap als seus, petits i rodons, negres; la seva barba grisenca, el rostre arrugat, el seu cos cansat ajagut damunt la sorra. Ja deu superar la quarantena d’anys, de ben segur. Si l’ajuda ho fa perquè creu en el deure de fer-ho, pel sol fet de ser algú més gran que ell. Tot i les borratxeres , el seu mal humor, la fatxendaria del qui es vanagloria de dones, fama i doblons, el vell Stevenson no té res, a l’illa. I al Nho tot això li ve de sang, d’una idea  d’hospitalitat, de respecte cap a l’altre. Li ve del desert i del mar, aquests dos grans germans que li han ensenyat tot el que sap dels homes i de la vida.

-         ¿ Drake ? – repeteix. –  ¿ Francis Drake, al qui sa majestat la reina Elisabet va fer-li els honors de la maleïda noblesa ? Si és veritat el que dius, noi, més t’ haguera valgut no haver après res d’anglès ... el fill de sa mare ... –

-         Ell mateix m’agafà sota la seva protecció. Soc bo llegint el cel.- continua ell sense fer-li massa cas - Li queia bé, deia que tots els àrabs havien de ser com jo, malgrat no saber jo que volia dir ser àrab.

-         ¿ No ets àrab així ? –

-           No ben bé – contesta amb un petit sospir d’acceptació -, jo soc  amazic, pertanyo a un poble lliure, sense nació. – Es mira el vell i afegeix com per fer-se entendre - : soc fill del desert.

   

Polar.3

 

Rep el correu on s’hi llegeix :  

“ Hola !!, Què tal ?!! T’envio la foto !!! ”

Tants signes d’exclamació no semblen portar enlloc, perquè al final la foto no hi és. Sense conèixer-lo físicament se l’imagina com els conills, que ara surten dels seus caus al capvespre pels camins dels vols de la ciutat , amb les orelles ben dreçades amunt i els ulls grossos, rodons i opacs observant tot el que els envolta, alerta per donar el saltiró al menor signe de moviment vora seu. Com el personatge del Lewis Carroll, atabalat pel pas del temps.

Rep un altre correu, on s’hi llegeix :

“ Bones !!! Ara sí !!!, disculpa !!! “

Alguna cosa s’ha mogut, entre els dos correus. El temps, entre signes d’exclamació, no va pas més ràpid, sinó  a l’inrevés.

 

Bokanovskificar

 Vaccinació. Avui m'han vaccinat. Vaja, que m'han posat la famosa vacuna. Ho han fet de seguida d'arribar, de manera asèpticament eficaç : he ensenyat la cita, he passat el codi de barres de la meva tarja sanitària al lector, m'han fet passar al barracó nº 1 - n'hi ha tres - i un cop dins, una noia m'ha fet dir els meus dos cognoms i acte seguit, m'ha comunicat la marca de la vacuna que em posarien. M'ha donat uns consells i una altra noia m'ha punxat al muscle del braç esquerra.

Després he estat assegut en una cadira a l'aire lliure, sota un arbre, quinze minuts, esperant possibles efectes adversos. Tres-quarts d'una i un bon aire bressolant els pensaments. Molta tranquil·litat - com de tanatori - i gent asseguda com jo, de la meva edat, homes i dones més o menys  estandarditzats mirant el mòbil, al cel, al braç punxat ... estrany tot plegat. Ha sigut llavors que he pensat en "Un mon feliç" de Huxley . Al vespre he rellegit el primer capítol i hi veig un tros subratllat :

(...) Sabem el que fem. per primera vegada en la història. - cita la divisa planetària - : "Comunitat, identitat, estabilitat." .Grans paraules. Si podíem bokanovskificar indefinidament, el problema quedaria resolt. (...).

El llibre me'l vaig llegir al 2011.

80

 

En Bob Dylan ha fet vuitanta anys. Amb tot això de la tècnica i el youtubemusic, tinc una llista feta de seixanta cançons del bard, i aquesta setmana ha anat en bucle durant els meus trajectes cap a la feina. En general, en aquesta selecció hi ha poca producció anterior al 65, i força de la corresponent a la meva època, que s’inicia amb el man gave the name to all the animals , una cançó del 79, una de les primeres que vaig escoltar en un vell tocadiscs que estava dins un moble al menjador de casa. Tenia onze anys. Mai he estat precoç en res excepte amb el bo d’en Bob. M’ha acompanyat des d’aleshores, però sobretot a partir dels trenta. L’escolto i és com escoltar algú proper, familiar, sense aquest fanatisme brucespringstià  que tant he vist en amics i coneguts. Sense cap càrrega d’un passat de cançons trillades l’he conegut en lletres que parlen sobretot de dones, de decepcions, d’amors i desamors, de frustracions, de vides creuades, d’adeus i també de religió i d’històries molt llargues d’explicar, hipnòtiques. Sense floritures, la seva música sempre té vida pròpia, sense ganes d’agradar, m’agrada. Abans sovint no li entenia res del que deia, sovint i cada cop més li enganxo un nou vers, una nova frase, una entonació, un deix ... nou, les lletres flueixen ara amb cos propi, buclejant la meva vida reafirmant una solitud sempre acompanyada de moltes coses .

Un home amb l’índex de cançons bones més alt de la història del diguem-ne folk, rock, blues ... ??? L’he vist en dos concerts al Poble Espanyol sense haver venut totes les entrades i un cop al Palau d’Esports. En directe, un paio gran cantant repertori propi sense massa interès per la gent, però fent-se diferent sempre, indiferent a mostrar el que mostra en tants i tants temes d’estudi. O potser incapaç, tímid, osc, eternament enamorat de ves a saber de qui. Un darrer romàntic.

Quan hi torno, és un refugi. I aquí, on li he dedicat més d’un post, avui deixo una de les seves tantes cançons, que escoltava pel matí tot baixant a treballar. Una més de tantes de qui mai s’acaba.

Que per molts anys.

Il·lusionisme

 

El cervell buit, la imatge de cambres amb parets de metacrilat, de diferents mides i alçades, translúcides i sense res a dins però amb una única paraula sobrevolant tot aquest espai abandonat a corre-cuita, com qui deixa la casa on ha viscut sempre per una venda avantatjosa, un lloguer més car, un desnonament. Paraula que calia buscar al diccionari, doncs no sabia - no sé - si el seu significat s'adequava a l'escena . Paraula no recordada.

Ara, mirant de saber-la, només em ve al cap bagatge, però no era aquesta. I n'estic segur, amb aquesta seguretat de no saber trobar una cosa perduda dins un lloc més o menys petit com una cambra plena de trastos vells.