Pols

Plou sorra sahariana. Els embassaments tornen a ser mig plens, després d’una primavera ben plujosa. De moment, sembla que la sequera s’ha acabat. Suposo que el bo de les sequeres és que s’acaben. Les fulles de les moreres son grossíssimes aquest any ; a l’hort tot és ufanós. Tot i així, s’han mort tres tomaqueres, cada any se’n mort alguna, passa com amb les persones, quan moren fora del que és l’habitual, és a dir, de velles. Passa i llavors em pregunto pel destí de la gent, de les seves vides, del segament de les vides relativament o del tot joves. Els errors de joventut i la incapacitat de tornar enrere. Els inicis i els finals . Els esperits i les quadratures dels cercles.

Segueix plovent, avui, pols sahariana. El cotxe està ben galdós.

Identitats

 

En la semi-opacitat del sobre de taula, xapat amb fusta de mukali envernissada de lleugera pàtina brillant, de tons ocres que el temps ha anat solidificant, alguns objectes s’hi reflecteixen tènuement a sota de cadascun d’ells com si fossin la seva ombra : el calendari, la llapissera, el petit arxivador de cartes de fusta decorat amb motius florals, el llum de flexo alçat per damunt d’ells...tots aquells objectes amb cert volum els quals son sempre al damunt d’aquella, a diferència de llibres, blocs, claus, telèfon i altres objectes despistats amb molta més mobilitat que no gaudeixen de la mateixa capacitat de reflexió, ara que m’hi fixo bé, com si la taula atorgués aquest estrany privilegi als habitants més ancestrals del seu petit univers, la forma dels quals sembla traspassar les aigües de la fusta i endinsar-se en la seva pròpia història ancorada damunt l’escriptori, des d’on els observo mentre encenc l’ordinador.

El passat i el present dels objectes . Apropo la meva cara a la taula per mirar i em veig desdibuixat. Jo, tènuement. Què he estat de jove per arribar a ser, ara, de més gran, la retòrica del qui soc sense saber-ho del cert però alhora sense ser el mateix ?. La meva imatge difereix, interior-ment i exterior. El passat, reflectit damunt les línies de la fusta – marcant les seves edats com les meves – és més borrós però alhora llueix aquesta pàtina encara mig brillant farcida de petits copets, ratllades com arrugues, clarobscurs escàpols, una gernació de jos els quals es mantenen units, com l’ombra que apareix quan obro el flexo, l’ombra de les meves mans que comencen a escriure.  

Estic a punt de travessar per sota el pont que dona l’entrada al poble, pel camí nou que han obert per passejar-s’hi. A mesura que m’hi apropo es va obrint la vista i apareix la riera en tota la seva amplitud, encorbant-se  a nord tot fent visible, més amunt, el pati del darrera de casa i més enllà, la vista magnífica de la muntanya que m’aixopluga cada dia, voltada com una abraçada pels turons a esquerra i a dreta. Abans de copsar-ne tota la seva realitat, però, m’imagino sinó fora pas possible de no veure les noves cases edificades, l’abandó d’alguns horts, la solitud marginal d’aquesta part del poble antigament poc transitada , la de fa quaranta anys, la impossibilitat dels viatges en el temps : veure altre cop qui ja no hi és, veure’m a mi mateix  davant meu, adolescent, passejant aquella gossa que teníem a casa, morta ja fa molts anys ; veure’l com gira el cos i em mira, preguntant-se qui és aquest home de mirada mig perduda somrient-li amb cara afable, desconeixent que serà ell algun dia. Els reflexos dins la fusta de la taula, li dic. Mira’ls d’aquí quaranta anys. Sé del cert que em farà cas.

En realitat no hi ha ningú davant meu, així que giro el cap amb l’esperança de veure algú altre més vell, saludant-me amb l’enteniment del qui ja ho ha entès tot, del qui sap el seu futur com una cosa agradablement completa. Aquest vell podria ser jo, però encara l’he de conèixer.

Ara les mans paren d’escriure. Les poso damunt de la taula i les aixeco mentre el seu reflex entra dins la fusta. Queda temps.

 

Un cabirol

 

Alço la vista i veig al cabirol. Em mira sense por, amb curiositat, els seus ulls bovins com boles de cristall escrutant el meu futur. Gràcil i jove, llueix dues petites banyes al cap ; el seu musell tancat s’encorba dins una línia plàcida que sembla un petit somriure. Mirant de seguir la mateixa naturalitat d'ell trec la càmera de la motxilla, apunto i disparo. De seguida gira cua i marxa, sense fer soroll. Tot plegat potser ha durat un minut, no gaire més. Càmera en mà entro dins el bosquet on era, entre el camí que jo iniciava i els camps d’un mas proper. El sol de la tarda ja avançada entra de biaix entre pins i matolls, encegant-me una mica ; per aquestes contrades han netejat els boscos , per on la llum s’escapa amb més llibertat per tots els racons, confonent ombres i permetent germinar flors en un bon any de pluges. Primavera. Amb passes de caçador miro si encara el puc veure un altre cop. Però no.

Habitants d’ombres enmig de lluminàries, com el cabirol, l’orquídia silvestre o jo mateix, recollint la motxilla , retornant al camí , sotjant el bosc, respirant els silencis molls de tardes cada cop més llargues.

Diumenge

 

Un bel dia, vedremo...un bell dia, veurem. De Madame Butterfly, cantada per Maria Callas, la vox du siècle; Les variacions Goldberg, de Bach,  el músic a qui Déu atorgà algunes de les seves partitures; el riu Nil al seu pas per les piràmides, avui enmig del desert. Tota la terra a les mans, el substrat i la terra, calenta i humida, amb bona disponibilitat per treballar-la. Plantar un hort nou, seguir el curs de la vida i llegir la cita de la novel·la que probablement mai acabaré d’escriure. És de Pessoa i diu així :

“Venia de prodigioses terres, de paisatges millor que la vida, però de les terres no n’he parlat mai, més que amb mi mateix, i dels paisatges, vists si somniava, mai no els n’he donat noves “.

I una altra encara :

“ Les meves passes eren com les seves per les tarimes i els empedrats, però el meu cor era lluny, encara que bategués a prop, senyor fals d’un cos desterrat i estrany “.

Les dues van seguides dins l’apunt 433 del “Llibre del desassossec”, paraula plena d’esses que sempre haig de tornar a llegir per escriure-la bé. Per escriure bé cal haver llegit molt. Encara em falta. La simfonia nº 3 de Brahms amb un cor d’ocells de fons, a ple pulmó, excitats de primavera i pluja. El Peret, conductor d'autobús jubilat, m’ho diu després : “ aquesta pluja és aigua beneïda “.

A la tarda, passejada per un tros d’anella verda, camps florits, sol esquitllant-se enmig de núvols, figueres i olivars, blat espigant-se. Passes tranquil·les. Una rosella amb vestit de nit i una espiga borda, allargant el seu cos per potser, només, alçar la vista i somniar-la.  

Un bel dia ...

Sobreviure

Més o menys fort

és el fil de l'equilibri :

tothom s'hi agafa.

Giròvag

Llegeixo al diari sobre una pràctica espiritual del sufisme. De fet, però, el que miro és la fotografia d’uns homes vestits amb faldilles blanques i casquet vermell donant voltes amb els ulls tancats. A peu de fotografia, dues paraules : dervixos giròvags, paraules estranyes, de les que m’agraden. Donar voltes com un giròvag, meditant la vida, l’atzar aquest de viure i de morir, com el Paul Auster fa uns dies. Al diari hi surten dues o tres fotografies d’ell, on hi destaquen les òrbites dels ulls, grosses, lleugerament dimensionades fora del rostre, mirant amb intensitat a la càmera. Llegeixo ressenyes i m’anoto per llegir “ La invenció de la solitud “, de veure la pel·lícula “Smoke”.

Els ulls aquests em persegueixen a estones, per això escric sobre ells. Fa temps que em persegueixen les mans d’una escultora, però d’aquestes no en vull escriure perquè son com una mena de leiv-motiv per fer-ho ; una cosa estranya, ho sé. Darrerament he pensat també en les meves petites obsessions, força inofensives però recurrents. Els ulls, com les mirades – algunes mirades- m’interpel·len d’una manera que he après a subestimar, per absurdes. Ningú mira ningú a qui no coneix tot i que si es fa a una càmera llavors entra en joc un altre component, semblant, ara que hi penso, al dels giròvags quan donen voltes amb els ulls tancats. La càmera atrapa la llum un instant dins la foscor, tot creant un negatiu, una mena d’alter ego, una còpia per la posteritat, una mirada viva d’uns ulls que probablement no volen dir res i malgrat tot...mentre divago busco un llibre del Paul Auster que em pensava que havia llegit i no el trobo per enlloc, cosa que em fa dubtar sobre si mai he llegit res d’ell. Tot i això tinc una cortina de fum al cap, la d’haver llegit una història d’algun escriptor, d’una llibreta o quadern per escriure, de una botiga, de un editor, de una dona, de Nova York. Però no tinc cap llibre d’ell a casa, és un autor pel qual no he sentit cap atracció especial, potser perquè mitja intel·lectualitat d’aquest país el té en un pedestal.

Ara però, tinc una raó per fer-ho, concretament l’atzar d’una paraula. A vegades només cal això.

 

Automàtica.29

 (...)

El mar s’ha reflectit en la muntanya nevada en un joc de llum momentani que la rosella, capcota, coneix ara gràcies a unes gotes d’aigua que els dits de la pluja han transmès damunt dels seus pètals lleugers i cridaners, d’un roig intens a joc amb el verd més primavera de les tiges d’herbes sense nom, filles d’antics sembrats abandonats sense déus a qui retre homenatge sota cels grisos tancant cercles dins aquesta tarda de paraigua i cançons lentes, amb passes d’indi seguint bassals i estrepa florida, olor de bosc vora una antiga font vora canyissars i torrents amb noms de dona. Aire fresc, batuda d’ales d’aloses i tudons, dels primers falciots també, un conill al marge, jardí d’oliveres on plànyer antics dolors avui lleugers de casuística concreta enfront un paisatge on poder pensar en un quadre de masos antics, pagesos pobres i masoveres triant pèsols, faves, carxofes, espàrrecs...sense aigua corrent ni gas-ciutat, somniant temps millors com els d’ara on també es somnia en el millor dels temps, els passats, els bucòlics, els dels quadres on muntanyes nevades es confonen amb el mar, en un joc on tot son moments com de

flàmula   

(...)

 

Obituari

 

La fotografia del J.A. : m’hi apropo perquè durant la cerimònia no l’he vist bé, assegut  en una cantonada dins una carpa com de restaurant, amb gespa artificial i una pantalla de televisió elevada, on resta la seva imatge. La televisió està orientada cap a cinc fileres de bancs, com de jardí públic, dins un espai anomenat espai-jardí . Al centre, un faristol, i al darrera un petit piano electrònic, d’on encara ressonen les notes – no he pogut evitar de pensar en un casament dels d’abans, d’aquells on es començava a ballar amb un paso-doble tocat amb un orgue electrònic de sons semblants – de les paraules d’amor, senzilles i tendres. Més enrere, el taüt, diminut i rectangular, col·locat discretament com si fes nosa, sense cap forma humana possible. Al final, però, se l’emporten, i darrera d’ell el seguici, continuant amb la tradició fúnebre d’acompanyar el mort cap a la seva darrera estança, en aquest cas un forn crematori. Ell hi havia treballat, de comptable en una fàbrica de caixes de morts. Pijamas de madera, en deien els seus treballadors.

M’apropo a la pantalla i em miro el seu retrat, encara visible, somrient amb aquell aire discret , tant propi del seu ofici ; la seva corbata de nus petit, sobresortint de l’armilla tot mostrant les mànigues de camisa, arremangades per sobre el canell. Fa fred, per ser Abril. Em mira i sembla que em torni a dir vinga nene, a treballar. Jo era molt més jove, i ell en tenia uns quants menys que jo ara. Miro aquesta buidor de l’espai-jardí i a ell mirant-s’ho, com aquella fantasia una mica vanitosa que tots tenim alguna vegada, de poder veure’ns al nostre propi funeral. La seva esquela és molt senzilla, un paper amb la foto de la moreneta en una cara i al darrera, uns versos del Kahlil Gibran, sempre agradables de llegir.

 

Darrera llum

 

Llegeixo el conte “El jardí encantat” de l’Italo Calvino. Ho faig assegut al pati del darrera, que dona a ponent. El sol, baix, va fent el seu darrer recorregut abans d’amagar-se. La llum no molesta la lectura, més aviat convida a endinsar-se dins ella. El conte és breu, ple de detalls enlluernadors com el fons de les pàgines del llibre que solquen els meus ulls . Quan els aixeco una estona, hi veig el meu jardí, breument sota l’encanteri d’aquesta darrera llum, on els verds tendres de les fulles de les moreres i les hortènsies es confonen amb els vermells dels geranis, els blancs de les margarides ; on la llum juga amb branques, fulles i flors , amb els troncs dels arbres , amb els matolls  de lavandes i romanins, filtrant l’aire mateix d’aquest primer dia càlid de l’any fins arribar al meu rostre, a les meves mans on la pell s’arruga al girar un full per acabar amb aquesta petita història de dos nens que l’escriptor deixa a la platja, jugant en una tarda sense fi.

Tanco el llibre i tanco els ulls : apareixen lluernes, blanques i roges, movent-se enfront un fons negres, com d’infinit nocturn. Quan els torno a obrir, el disc solar desapareix. Intento consolar-lo : tu no tens la culpa de res, li dic.

“ El nen pàl·lid voltava per la seva sala en penombra amb passos furtius, acariciava els angles dels quadres plens de papallones amb els dits blancs, i parava l’orella. El batec del cor d’en Giovannino i la Serenella, que primer havia afluixat, es tornava a disparar. Era la por de l’encanteri que segurament pesava sobre aquells casa i aquell jardí, sobre totes aquelles coses tan boniques i tan còmodes, com una antiga injustícia mal reparada. “

“El jardí encantat”, Italo Calvino

Del recull “ L’últim és el corb “ ( trad. de Pau Vidal ) Ed. Comanegra ( 2023 )

 

 

Retrobar (-se )

 

Passejant, a la tarda, sota un cel africà, la primera oreneta ha volat davant els meus ulls. M’he adonat de que ja és primavera. Li he preguntat ja ets aquí ? ; li he respost jo encara sí per després, feliç de veure-la fent giragonses damunt el camp, pensar en com, en aquesta època de l’any, vaig saludant els qui no son a l’hivern : les flors del cirerer, els primers brots de la parra, la flor blava de la borratja, la puput i el ratpenat, les primeres formigues i totes aquestes noies corrent mirant de posar els seus cossos a punt. I el mar, amb qui em vaig retrobar després de unes quantes primaveres i estius sense fer-ho. 

Vaig anar a Tossa, un divendres sant. El mar estava de festa, amb bon onatge trencant les roques. A la platja, vaig caminar fins a la vora i el vaig contemplar ; de tant temps que feia, em va espantar  una mica el brogit però més encara la seva immensitat, que no assimilava. Vaig tenir un moment de por, que es va esvair de seguida : l’escuma blanca de les ones, l’aigua avançant sobre la sorra com si algú desplegués una catifa de benvinguda, per recular i tornar a aparèixer, uns cops més a prop, d’altres més lluny...com quan dues persones es coneixen, s’agraden i es busquen sense presses, la mar se’m mostrava gentil o això em semblava a mi. M’havia trobat a faltar ? Jo la veia a ella, des de la llunyania dels meus roquetars, tranquil·la i serena ; la veia com qui veu la felicitat, llunyana i perfecte. Aquí era viva i present. Vaig pujar per un bosc ple de lavandes i alzines sureres, seguint gent, tot desviant-me fins al capdamunt d’un penya-segat. D’allí estant, pins i roques a nord, bosc morint als tallants en un tros de costa verge : més blanc i verd i blau en un degradat que la vista encerclava fins a morir en un horitzó difós per la boira, argentat allí on el sol mirava de sorgir sense sortint-se’n.

A Tossa, vora la platja, hi tenen una estàtua de Minerva, deessa de la natura, la saviesa i el coneixement. Dreta damunt l’escullera mira a la part antiga de la ciutat, on hi ha la muralla, les torres i la seva història.De cua d'ull, jo la mirava a ella i al mar, mentre marxava terra endins.