Llum pròpia

 

Bioluminescència, és a dir, la llum generada pels propis éssers vius, com bactèries, cuques de llum, fongs, meduses i animals marins. Prové aquesta llum - com totes les altres - del principi conegut de que l'energia ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Per tant, quan algú diu : aquesta persona té llum pròpia, no és del tot cert, tot i poder semblar-ho. La llum es recull, es transforma i després es projecta, il·lumina. És llavors quan esdevenim llum per algú altre.

Reaccions químiques, segons diuen els científics. 

Distàncies

 

(...)

"-Si no fos per la boira, veuríem la teva casa, a l'altre banda de la badia - digué Gatsby -.Sempre teniu un llum verd que crema tota la nit a l'extrem del vostre moll.

Daisy recolzà el seu braç en el d'ell, tot d'una, però Gatsby semblava absort en allò que acabava de dir. Possiblement se li havia acudit que la significació colossal d'aquell llumet verd s'havia esvanit per sempre més. Per comparació amb la gran distància que l'havia separat de Daisy, aquell llum li havia semblat molt a prop d'ells, gairebé a tocar. Li havia semblat tan a prop com una estrella de la lluna. Ara tornava a ésser un llum verd en un moll. El seu compte d'objectes encisats havia minvat en una unitat ".

(...)

F.Scott-Fitgerald, " El gran Gatsby" ( 1925 ) ( Trad. de R.Folch i Camarassa- Col·lecció el Cangur, Edicions 62 ,1982 ).

Llàgrimes de Sant Llorenç

 

Asseguda, contempla les ombres del cedre blau damunt la paret acabada de pintar. Mig matí d’un dia calorós d’estiu. A les mans, Montaigne, Llibre tercer. Llegeix : “ una persona no és sàvia per a tot ; però l’home de talent té talent per a tot, fins i tot per a ignorar “. Tanca el llibre pensant en el que no sap, tot observant el retrat del cèlebre assagista que surt a la portada, mirant-la de gairell amb una mirada entre múrria i cansada, que li sembla lleugerament expectant, com calibrant la fusta del qui l’observa des del moment en què ja no pot albirar algú capaç encara de reduir la major part de la ignorància de savis talentosos com fou ell en un dia. La brisa remou les branques i les ombres viuen el seu propi univers fet de una sequedat sense fulles amb les boles dels dimonis fruitats de negre, sobre el blanc encalçat de la paret.

De sobte ha pensat en ell, sent ella, per un moment només ella.

Un llamp...després la nit. Fugitiva beutat

Que em retorna a la vida tot d’un amb la mirada.

Mai més no et podré veure sinó en l’eternitat ?.

Baudalaire marida ignoràncies, sense saber-ho. L’etern joc de les lletres tintades damunt papers. Com les ombres de la paret. Com l’escultura que va veure fa uns dies, de títol dubtós : “ la inspiració i la immortalitat “, dues nimfes amb el tors mig nu mirant-se en silenci mentre avancen qui sap on. ¿ Qui era qui ?. La de la mirada de cert anhel, endarrerida, buscant l’altra, més adusta i seriosa, qui gira el cap cap a qui mirant de retenir-la encerclant les mans al seu avantbraç, no és aquesta la inspiració cercant  la immortalitat ?. A l’Olimp, deia algú, els déus encara hi son. Només cal nombrar-los, com dimonis i follets de llegendes ja ignorades. Generacions senceres perdudes d’ahir estant. La ignorància no té talent.

Ella invoca la inspiració, tot tancant els ulls. I recorda el llamp i després la nit.  Les estrelles, a més, ara son fugaces. Ell n’és una.

( R.Mundó, " La inspiració i la immortalitat ")

 

Dia 1

  Sota les oliveres, en un racó de la piscina, estrenant uns auriculars bluetooth ( s'escriu així ? ) que em van regalar per reis, connectats a una llista de "m'agrades" d'unes tres-centes cançons, mode "aleatori", cap a les set de la tarda. Les oliveres , el cel blau i l'instrumental tots junts, ballant aquella dansa de benvinguda pròpia de illes de l'oest del pacífic. Semblant, com de paradís. Ho deia el Pau Debon també, l'estat aquest estrany en què estic un dilluns a la tarda. Com de puta mare, més o menys deia. En s'estiu.  

A l'hort

 

Assegut a la cadira de vímet - a punt de trencar-se del tot -, a l'hort. Cau el sol, amagant-se definitivament darrera els turons de ponent. El veig d'esquitllentes, traspassant les branques de l'olivera i les parres, les quals s'estiren paral·lelament a tota la fondària del petit recinte on molts vespres d'estiu m'assec a prendre la fresca mentre el dia s'acaba. El raïm és a mig fer, pàmpols jaient sota fulles mil·lenàries ; al costat, el nesprer ; més enllà les tomaqueres, els pebrots, les albergínies i carbassons, la mongeta i la bleda, per no deixar-ne cap, tots observats esgraonadament per la meva vista un xic cansada, pujant lentament dins un bosc de canyes on algun pardal s'atura a respirar una estona. I la carbassera, de llavors valencianes, creixent ufanosa en un tros de terra reservat per a les seves grans fulles, nenúfars sense aigua on a sota d'elles algun mon fantàstic hi nia amb un cel de color verd clar.

Per acabar l'inventari, el cirerer mig mort per un mal any de gomosi - que cuido més que a cap altre arbre -, el perer - decidit a donar-me una primera collita digne ,-  la figuera - de fruits anomenats de coll de dama, que deleixo per provar - i el presseguer - que segueix fent el que pot -, a més del bardissar vora la tanca - on hi creix un pruner silvestre - farcit de mores ennegrint-se, i el fonoll, arreu alçant la seva tija verda coronada per les primeres flors.

Assegut, amagat dins aquest petit racó de mon, els ulls vaguen pel meu reducte   tot esperant l'oreneta, que abans no acabi de marxar el sol vola baix, al punt de veure-li les ales, el pit blanc, els ulls negres deixant-se anar suaument damunt el meu cap, brodant qui sap quina xarxa a la capçada de les canyes, silenciosament, amb el silenci de tota la gent que ha marxat. Assegut, l'aire em remou el pensament tot mirant les olives i el raïm fent-se, i el sol, que ja no hi és. M'aixeco, grinyola la cadira. Agafo dos tomàquets per sopar, tanco el cadenat i faig amunt cap el Tomaset, sota la mirada de l'Óssa Major, instal·lada ja per fer vacances, allí, més amunt, on res sembla que hagi de canviar per sempre.

Fairplay

 

-Siguem honestos- em digué finalment l’antic rei, certament encara molest per l’aparent intranscendència d’aquell clau perdut ja feia força temps – vos, vos...- afegí assenyalant-me amb el dit índex tremolós tot mirant de contenir la seva ira creixent – vos ! , el millor cavaller del país, el més agosarat i valent, l’home que qualsevol cabdill haguera volgut al seu costat...vos !!, l’home en qui tenia dipositada tota a meva confiança, VOS !!! -acabà cridant amb un fil de saliva baixant-li per la comissura de la boca – desapareguéreu , us vau fer fonedís, em deixareu sol i el que és pitjor, em vau fer perdre el regne en un acte de roïna traïdoria .-

- El clau, bon home, el clau va ser la clau de volta de tot plegat, si em permeteu l’expressió – vaig aclarir jo amb tranquil·litat – Sense clau no hi havia ferradura, i sense ferradura jo no tenia cavall. I ja sabeu que un cavaller sense cavall no és ningú, així que em vaig prendre aquella pèrdua com un senyal. Com Sant Pau, sabeu ? però sense caiguda. Déu n’és testimoni.- Llavors vaig alçar els ulls per mirar aquell antic rei per sobre del seu cap – era un rei força baixet, tot s’ha de dir -, amb cara meditabunda, mirant l’horitzó com fem tots els reis des de temps immemorials i així testimonien milers de quadres. En diem la mirada eterna.

La posteritat nodreix de llegendes el naixement d’una nissaga. Així que vaig decidir perdonar-lo, com a bon contrincant que va ser, ordenant el seu desterrament cap a les fosques i fredes terres del nord, on els hiverns son llargs i durs. Va ser a partir de llavors que se’m va començar a conèixer amb el sobrenom de El Magnànim.

Automàtica.26

 

( ...) la barra que segueix les paraules es posa recte , li faig abandonar la posició inclinada, com de descans, en la qual estava còmodament instal·lada des del darrer cop, la dels dubtes, ja aclarits definitivament. Inclinada indicant lletra en cursiva, utilitzada per indicar alguna cosa especial, mencionable, aïllable o també, si d’un fragment es tracta, d’alguna cosa escrita per algú altre, alguna cosa interessant, com per exemple, la que acabo de llegir fa una estona a Donald Barthelme : “ Bishop, picant julivert, llença ràpides mirades a Christie per veure quin aspecte té amb una copa de vi a la mà. Alguna gent és guapa amb vi blanc, n’hi ha que no.” Per exemple. Possiblement té raó i si m’he decidit a escriure avui és potser perquè hi ha escriptors que m’impulsen a fer-ho. Barthelme és força anàrquic, sembla escriure tal com pensa i de sobte et diu coses com aquestes, sembla que escrigui el cos de una història sense massa sentit per donar-li sentit a aquestes petites frases enmig de un relat de linealitat dubtosa però on després de llegir-lo  queda al fons alguna cosa enmig del fang que brilla, qui sap si or pur. Sembla automàtic. Sembla fàcil però n’hi ha que no, n’hi ha que son més lleigs amb una copa de vi blanc a la mà. O lletges, com seria lo correcte de dir- totes i tots, benvinguts-. Menys guapes. Guapes. Miro d’escriure així o penso que ja ho faig correctament amb consonància amb l’esperit d’aquest llibre  - ja li puc dir llibre ? potser em precipito, son vint-i-una pàgines només de lletra grandària 14 -, perdó, d’aquesta sèrie imaginada per no pensar o per fer-ho només posada la mirada en el teclat, en aquesta barra que mai s’atrapa, a diferència d’aquella semblant amb la qual jugàvem a tennis tot evitant que la pilota imaginària ens sobrepassés, una barra protectora, una barra amb la que es podia guanyar ; amb aquesta no, aquesta va sempre per davant meu i no hi ha manera tot i ser tant a prop...què escriure sense esborrar res, la barra, l’èxit i el fracàs, el love and hate escrits als dits del Robert Mitchum a la nit del caçador, ara que hi ha qui es tatua alguna cita en sànscrit al llom del seu cos, indesxifrable, aquells ulls que mai s’obrien del tot, com el d’algunes actrius que amb copa o sense copa de vi blanc a la mà segueixen iguals sempre, un espera que després de tot això, perquè el temps d’escriure s’acaba, un espera dic, espera el pòsit enmig del fang, la sensació, el cos o almenys una mà aixecant-se, qui sap si el cor d’aquest caçador solitari que deia la Carson, un espera el moment amb l’esperança d’haver-ho fet, com Kafka quan volia que li cremessin els seus llibres; i a més un busca la paraula, ja sabuda d’antuvi, quan possiblement no hagués de ser d’aquesta manera, sense renúncia però amb el cap cot, en cursiva, finalitzant res, tot mirant de no perdre certa

pistonada

(...)

Ressenya

 Jesus,etc. ( Jesus don't cry, l'intitulo jo  mentalment ) sona al Poble Espanyol. Obro els ulls al cel, en aquesta hora de la tarda com aquell cel de l'Aurora, amb els seus dits de rosa, un cel de colors rosa i blau fonent-se amb el vol silenciós d'alguna gavina entre núvols blancs ; un cel d'imaginari, poc real, un cel estranyament pur, d'una suavitat de pell jove i tendre d'estiu. Un cel gens humà. Doncs dins aquest cel sona Jesus, etc. i jo miro al cel i després a l'escenari, a l'artista amb la seva guitarra i més amunt, al sorgiment de una estrella solitària. Sempre m'havien dit que a Barcelona no es veuen les estrelles. Es veu que no, a vegades se'n veu alguna també. I de les de veritat, quan de la lletra de la cançó sorgeix allò de que sí, tu tenies raó, cada una d'elles és un setting sun , cosa totalment certa. Foratemps. I després allò de que no et preocupis, you can come back everytime you want... 

I a cada cançó s'anava fent més fosc, fins que va arribar la nit i tant sols va quedar la música i el rètol lluminós de la banda, enmig de l'escenari, després de dues hores gaudint del grup aquest de Chicago que tant m'agrada . 

(foto : Estranger )

Diari d'un nàufrag ( XXVI )

 

El mapa, en si mateix, no defineix l’illa sinó un recorregut. És un itinerari, un full de ruta cap a un destí incert, perquè la X del final , de fet, no és tan clar que sigui un tresor.  I l’illa hi és representada per noms, sense una geografia aparent, només algun dibuix gargotejat de roques, arbres i aigua. El nàufrag ho sap i alhora ho tem. I és per això que continua. Retrocedir seria tornar al pes del passat , sovint demolidor pel sol fet de ser això, passat. Per això travessa la muralla de roca per l’únic pas possible, un camí pedregós que la natura ha obert capriciosament a mig camí de la vida i la mort. Amb la seguretat ferma del qui se sap un supervivent amb poques esperances  travessa el corredor cap a l’altre costat, com qui va a cercar un altre paradís perdut, fins davallar a un coll on dues parets granítiques l’arreceren del perill passat. El nàufrag està punt de descobrir el final. Treu el mapa i mira la X , aquesta incògnita a la qual no havia fet massa cas. Com Sherezade , fins ara només s’havia preocupat de seguir el camí, d’allargar el seu periple dia rere dia, nit rere nit. El mapa, no assenyala res més.

Així veu el mar, altre cop, i arriba a una altre platja, on hi ha un cofre, mig enterrat a la sorra. L’home sap el què ha de fer, sap el que hi ha al cofre, potser ha entès que ell ara és en Dawan, l’home llum. Es mira la seva pell fosca i pensa en Jerba , en una dona i el seu fill petit. En tot allò que un pot arribar a ser ; en els somnis, en el possible i l’impossible. En aquella casa carregada de totes les vides passades, en la cadira que va pintar un dia. I en els noms perduts, les cavernes, les tempestes, els tresors l’aigua i les llacunes d’aigües cristallines ; les pors profundes , els camins blaus i les dones de pedra; la solitud , el foc, les albades dolces, els baobabs i la vida dalt dels arbres ; els somnis dels temps primigenis ; les promeses i les bèsties que les ronden ; els llibres i la  música ; la seva veu i l’illa.

Abans d’obrir el cofre, però, ha d’acabar la tinta que li va ser confiada. Així que agafa la ploma, obre el seu llibre, i escriu.

  

Anotació per un conte ( i mil posts )

 

Anotació per un conte, que podria ser un conte en sí mateix : vet aquí un plataner, enmig d’un parc de ciutat, vora una avinguda força transitada. Un dia veu passar un tràiler d’una coneguda marca d’aigua mineral. Damunt la lona, un paisatge de Pirineu amb un avet al mig i un riu cabalós passant-li pel costat ; i muntanyes de fons i un cel blau. El plataner queda captivat per aquesta imatge i decideix, amb les decisions pròpies dels infants o d’alguns innocents arbres de ciutat, que ell serà un avet com aquell. I mica en mica, a mesura que creix, les seves branques van agafant la forma punxeguda dels avets, més amples en la seva base, progressivament estrenyent-se fins la punta de dalt de tot, formant un triangle més isòsceles que escalè- per així entendre’ns millor - . No gaire lluny d’allí, una figuera centenària aguanta el pas del temps, es tracta d’un arbre d’interès local – nacional no, perquè n’hi ha moltes de figueres centenàries, com oliveres, alzines o roures -, originària de quan allí només hi havia un mas i terres voltant-la, mas que va acabar sent derruït però que va donar d’herència nom al barri ( aquí podríem fer un incís sobre la seva vida centenària, però com se sap, la vida dels arbres pot ser avorrida sinó fos per tot allò que han vist i han pensat i han sentit, des de la primera gota de pluja al darrer capvespre del seu temps ) . La figuera i el plataner parlen com parlen els arbres, a través del vent quan travessen les seves fulles. Aquesta manera de comunicar-se és, naturalment, sols possible a partir de mitja primavera i s’estén fins ben bé fins finals de setembre. Son converses com les fulles d’ambdós arbres, caduques. No donen per massa tampoc, perquè en aquesta ciutat no fa gaire vent, només bufa la marinada per les tardes, sobretot a l’estiu, fet pel qual les converses esdevenen agradabilíssimes. No passa com, per exemple, als extrems del país, on els arbres semblen més aviat discutir tot el dia. La figuera i el plataner  tenen converses molt lleugeres, com entre àvia i net, converses on la figuera mira de convèncer al plataner de que ell mai podrà ser un avet, tot i que ella recorda haver vist avets, per aquelles contrades, i dos cedres del Líban preciosos que van acabar per assecar-se ja feia molts d’anys. El plataner la deixa fer, la deixa dir, ell és jove i sap el què es fa. N’està convençut, de poder arribar a ser un avet. Amb tota la vida per davant – pensa sense dir-li res a la figuera per no fer-li pensar en la fi - ... – tot és possible, mai se sap, amb constància i esforç ho aconseguirà. Fixa’t en les meves branques – li diu amb lleuger tremolor de la nova verdor  del Juny -, aquest any son una mica més llargues per sota i en canvi per dalt no han crescut més d’un pam i noto com una lleugera picantor a la punta de totes les fulles ... no seran futures pinyes ? o potser fulles noves amb forma d’agulla ? . La veritat - o més aviat la realitat, perquè la veritat en sí mateixa és un concepte força enganyós- és que no, que aquesta picantor és el fruit que donarà, una mena de glòbul emplomallat  que cap a la tardor fructifica. Però això no ho acaba de saber el plataner, perquè és jove i per contra de la figuera , que se’l mira amb una barreja de ironia, compassió i admiració, no ha passat els suficients hiverns per adonar-se que el millor que pot passar cada any és notar com   la saba – que és la sang dels arbres – circula fins sorgir dins els primers brots, petits i diminuts d’aquestes fulles semblants a l’esperit del plataner, disposades a ser el més nou mai vist sota la capa del cel, perquè les fulles no en saben res, quan surten, de totes les fulles caigudes al llarg dels anys i és per això que son tan xerraires, a la primavera.

I vet aquí el jove plataner , a qui la resta de plataners - que deuen tenir si fa o no fa la seva edat , doncs l’Ajuntament els va plantar tots alhora juntament amb unes quantes magnòlies i tres o quatre til·lers – considera el boig del planter, ja només acaba per xerrar amb la vella figuera, la qual, almenys, no se’n riu, de la seva fal·lera avetística. Pensa en què ja se li passarà, els anys tenen això, al cap i a la fi, tot i que a alguns mai se’ls hi arriba a passar del tot, sobretot si allò pendent d’acomplir-se no arriba mai. I se’n recorda d’aquell pardal que volia ser com la cadernera del bardissar de la bassa, refilant en les nits de maig entre els raucs de les granotes  ; o l’esquirol aspirant a goril·la –  després de sentir la història de un gran goril·la que pujava gratacels - ; o aquella àguila daurada que es va enamorar d’un corb i maldava per deixar-se endur pels seus vents ; o l’eterna rosella, cercant el perfum de la rosa... El cas és que l’avet-plataner és ben peculiar, diferent a la resta, i és bonic de veure. I a any que passa, creix més i no se sap si pel sol , o per l’aigua que arrepleguen les seves arrels, acaba per ser el més alt i frondós de tots els plataners. Es converteix en el seu rei, que al regne dels arbres vol dir molt i alhora no vol dir res. Un rei admirat de vegades, quan algun home o dona s’asseu en aquell banc sota la seva ombra algunes tardes d’estiu. Quan si  es tanquen els ulls, el mon pot arribar ser una cosa ben diferent del que és. I tot per la remor de les fulles, que els humans mai saben discernir-ne el seu significat, però que és una cosa digna de gaudir, si se sap fer. Només cal no pensar en res, tant sols formar-ne part. Com quan els falciots xisclen, voltant el seu territori.

I ja, per acabar aquesta anotació, el final. Al final algú es mor, o, en aquest cas, s’asseca. Es tracta de la figuera, com era d’esperar. I com sabem, els arbres també tenen el seu...podríem dir que el seu Edèn, on van els bons arbres, com és el cas. I un cop allí poden fer coses, com enviar missatges o qui sap si algun regal. Però no se saben mai, aquestes coses, perquè és el secret més ben i més mal guardat de la història de la vida, i , en aquest cas, la realitat – i segurament la veritat -, en aquest cas, doncs, al cap d’uns anys, allí on hi havia la figuera hi neix l’espontani provinent d’un pinyó que algun ocell migratori deixa anar en forma de defecació al seu pas per la ciutat, just allí on hi va ser durant més d'un segle.

I ja podeu endevinar de quin arbre es tracta.

( Post nº 1000 )