Amb els millors desitjos

Automàtica.14

(...)

 en van tretze i potser ja anava sent hora d’anar cap al catorze, sí, segurament és un mal número el tretze, de fet és lleig per la raó de que entre tots l’hem fet lleig, un u i un tres al costat, tretze i ja està, no passa res però ningú juga al tretze com ningú compra el número u a la loteria de Nadal perquè ja se sap que mai tocarà tot i tenir la mateixa probabilitat de sortir que el seixanta cinc mil tres-cents vint-i-cinc, un número bonic fet per ser venut, per veure’ l, per tenir-lo a la cartera i esperar un miracle en forma de diners, d’ històries viscudes amb cops de sort mai viscuts per un mateix però tan certes com les boles rodolant dins els immensos bombos de Sant Idelfons ; una cosa mai vista aquests bombos apocalíptics donant voltes amb soroll de cimentera com presons amb presoners petitets lluitant per escapar-se de la multitud dins un embut que els condueix, inexorablement, a una presó encara més grossa, la gàbia d’or, arrecerada pel soroll del suro i el cava disparant-se cel amunt d’un cotxe, una casa, una vida nova i regalada pel nen innocent que canta un número que podria ser el tretze, el qual, vist així de paraula, i segurament cantat, és més bonic de veure i escoltar, potser més que els més macos els quals, pronunciats pels nens cantaires, sonen amb cadència accelerada i definitivament son menys macos i més vulgars, anònims, com tots nosaltres i els altres menys l’u, feliç de ser menystingut per una vegada ; magnànim com un rei entre la plebs que sap amb exactitud el valor que tenen els diners perquè no en porta mai a la butxaca, és a dir, que sap veritablement el seu valor sense la mesura del qui passa gana, és a dir, res per allò que es diu sempre quan un mira la llista de premis i diu finalment que res de

res

(...)

Figura

La figura apareix entre la palla, partida per la meitat, just a l’alçada del melic. La cara, fa temps que va quedar esberlada ; un dels braços, que jo recordi, no l’ha tingut mai. Tot el que conserva intacte de la seva imatge de pagès tradicional és una camisa blanca i la barretina, d’ un roig antigament prohibit. Mutilat per mil pessebres, encara sorgeix al mig d’un tou de molsa mig amagat, com si fos un caganer dispensat d’haver d’ensenyar el cul, per allò dels serveis prestats .

I tota la seva vida, vora una cova il·luminada, amb pastors, bens i rius de paper de plata.

Analítica per a un poeta

El cor del banquer, en fallida ; el del ric, en números vermells. Tots dos amb el pes, el llast imaginari  dels quirats d’or. D’altres,  potser de més pobres, suren com plomes dins el pit, semblant al dels enamorats, enlairant-se i caient alhora com lloses de plom. N’hi ha d’aliatge d’acer, indestructibles com el dels idealistes d’ara, funcionant amb la precisió de rellotges suïssos, com el dels atletes o el dels funcionaris, que ho fan sempre, impertorbables, de vuit a tres. I els que viuen dins el got d’aigua ?  Aquests són diferents dels que ho fan a mar obert o en l’aire de muntanya. Els de plata, petits com collarets, sorgeixen d’entre les cendres d’un conte per nens dels d’abans. De metalls musicals també n’hi ha, com la secció de vent al complet d’en Van Morrison ; i de llautó i de palla, que pesen tant com els d’or, potser perquè són més grans i fàcils de fer. Plens de fel, per desgràcia d’uns i d’altres, l’encens dels quals redimeix esperits, els quals habiten, segons diuen, aquella gran poma vermella que tant ens va fer estimar Nova York.

El meu, per acabar, només em fa mal de tant en tant, doctor. Res greu, suposo.

Vida d'un nàufrag (VII )

Darrera la cascada, a la bifurcació que mena allí on dorm, el nàufrag es decideix a avançar per la galeria que el primer dia va obviar. Ha decidit d’endinsar-s’hi amb l’ajuda d’una tosca torxa que crema amb llum dèbil. En porta dues de recanvi i de moment, camina mig a les palpentes amb la mà esquerra damunt la freda roca ; pel mig, un corrent d’aigua davalla, el que significa que de manera poc apreciable però constant, ell puja. La galeria es va ampliant ; els peus, cauts, es mouen sense pressa dins la foscor ; la torxa ha perdut flama i només espurneja un caliu de fusta seca espetegant com un tió a la xemeneia dins una cambra buida, sinó fos pel feble dringar de l’aigua; amb l’espetec i l’olor de fusta cremada afegides, el nàufrag sent una dolcesa reconfortant semblant a la de les nits bivaquejant a muntanya, justament quan tancava els ulls, com fa a l'aturar-se breument, per respirar a fons. El camí, ara, és rost.

Sense veure quasi bé res, al cap d’una estona i força de sobte, aquell s’acaba. Se n’adona pel simple fet de tenir consciència de més amplitud, l’aigua que deixa de dringar i també per una bafarada d’aire més fred, enfrontant-lo de cara. És al capdamunt d’un petit precipici tancant una vasta caverna. Els ulls, retornant d’aquella primera foscor del túnel, n’endevinen els contorns paulatinament. Hi ha una llacuna que ocupa el clot central de la cova, pot veure els reflexos fugissers  damunt la superfície densa i fosca de l’aigua, com la pell d’un llamp habitant-la. El nàufrag aixeca la vista i un bosc d’agulles de pedra el miren voltejant la cova, fins a una certa finitud de passadís llunyà, d’on prové la font de llum minsa que il·lumina el paisatge de bellesa subterrània on es troba.

Encén un nova teia i cerca la manera de baixar. A la seva esquerra hi ha una mica de talús vorejant la paret, un pas estret per on, sorprès, hi descobreix als llocs més abruptes, graons toscament esculpits. S’ajup per comprovar-ho tot resseguint amb els dits les seves vores, les puntes formant un angle anormalment recte. No hauria de ser una sorpresa, si hi ha un mapa és precisament perquè algú hi ha passat abans. Pensa en el mapa, que ha deixat allí on dorm. A aquestes alçades se’l sap de memòria i no li fa falta portar-lo a sobre, és com si hagués esperat a fer-ho per descobrir-ne alguns dels seus secrets i de passada, redescobrir la vella passió de seguir camins nous gaudint de la recompensa de saber-se seguint les fites correctes. És per això que es vol assegurar de que el graó, efectivament, és un graó esculpit per algú altre ; i també és per això que a l’arribar a baix, recorda un nom que el fa cridar ben fort, amb les mans fent-li d’altaveu, al sostre farcit d’estalactites penjant dels seus fils particulars, desafiant-lo com vells records del  passat.

El nom d’ella, tal i com s’espera, li retorna de les profunditats del sostre, repetint-se com si fos el final d’una cançó, cada cop més afeblida. No pot estar-se de fer-ho varis cops, jugant a dir-lo més de pressa o més a poc a poc, repetint-lo ara dues, tres, quatre vegades; ara una de sola, com una necessitat alliberadora i plena de sentit, doncs l’excusa no és pas de mal pagador : l’eco li confirma l’altre nom, el del mapa. Per primer cop, el nàufrag sent alguna cosa semblant a l’alegria, com si hagués retornat a algun lloc d’on només n’esperava trobar amargors. Aquest sentiment, és clar, no tindria la més mínima importància si fos perdurable en el temps. L’absurd de la felicitat, pensa el nàufrag,  mirant la meravellosa i inquietant volta del sostre dibuixant-se sobre seu un darrer cop abans de continuar el seu camí.

Decideix de seguir per la seva dreta, just per sota de la paret per on ha baixat. No convé allunyar-se dels punts coneguts, si això és possible. El consell de l’avi, filòsof a estones lliures, el recorda sempre. Si hi hagués un cel a sobre seu, cercaria l’estrella polar, com quan sortien a pescar.  Travessa un petit corriol que passa entre una roca força gran i la paret. Al sortir-ne descobreix la barca, sobre un codolar.

Va de sorpresa en sorpresa, el nàufrag. S’apropa, una mica incrèdul ; passa la mà per l’orla de la petita embarcació, tot sentint el tacte sempre agradable de la fusta polida ; es mira el bot, sembla en bon estat ; a dins, dos rems. Tracta d’endevinar el perquè de la necessitat d’una barca, doncs   calcula que per vorejar la llacuna amb deu o quinze minuts en tindria prou . Més enllà d’ aquella, la terra sembla ferma, allí on la caverna deriva cap el que s’endevina una altre galeria, que una pàl·lida llum il·lumina, provinent d’un punt més llunyà, qui sap si una sortida. Sense pensar-s’ho massa fa lliscar la barca damunt l’aigua tot entrant dins ella sense mullar-se els peus ; després agafa els rems i els fa encaixar dins els escàlems ; finalment, rema, i al remar aigua endins, fàcilment i plàcida, torna a sentir un plaer antic, potser de segles, pensa mentre la quilla trenca amb ductilitat la superfície llisa de la llacuna i mira al seu voltant com tot el vist fins ara es mou amb la lentitud del viatge a flor de pell, com si algú   amarés el seu trànsit silenciós no com faria Caront, sinó més aviat Virgili.

El recorregut, efectivament, és de poeta perdut dins un miratge. A mig camí, les aigües cristal·litzen i guanyen llum ; el reflex de la volta d’agulles belluga al pas del bot. Allí al mig, el nàufrag aixeca els rems un moment per gaudir d’aquesta realitat que només en pot donar fe la pròpia natura, la seva i la de l’illa, guardant els seus propis tresors. Se sent al centre d’algun lloc, com si a partir d’ara, tot comencés a prendre un sentit. Després respira a fons i fixa la proa cap al final d’aquest breu somni , quan el bot toca terra.

Surt i l’estira cap enfora, cap a algun lloc sec i més enlairat. De seguida veu que en aquesta riba, el sol és més tou i resta mullat a tot arreu. És a l’inici del passadís intuït abans, molt més ample per on ha arribat a la caverna dels noms perduts. Després de remuntar un petit canvi de rasant fet de còdols i sorra, es troba dins la galeria pròpiament dita. Camina vora una de les parets, trepitja amb cautela. Pensa en el bot i la terra molla. Al fons, la llum es va fent més intensa. Al cap d’una bona estona de caminar, el túnel fa una petita giragonsa a l’esquerra . Es troba al final del seu camí i encara la sortida . Un so conegut es fa cada cop més patent, la vista s’aclareix ; bassals d’aigua i sorra, molta sorra.

Finalment se n'adona. Corre els darrers metres i surt de la gruta .Ell, amb les seves ulleres trencades i la seva barba de setmanes. Davant seu, el mar, picant  esculls. Es gira dins la petita platja en la que es troba. Damunt seu, la muntanya, altre cop. Tot com és al mapa. Marea baixa.

El nàufrag, no  entén res.

Com el gat

Com el gat
s'enfilà dalt
de tot de

l'armari de la melmelada
primer la pota
davantera dreta

amb cautela
després la del darrera
desaparegué

en l'abisme
de la buidor
del test

( original )

As the cat
climbed over
the top of

the jamcloset
first the right
forefoot

carefully
then the hind
stepped down

into the pit of
the empty
flowerpot

William carlos Williams

( foto : Rosa Matesanz, Flickr )

Tanka de Novembre

( un brindis, pel sol )

Brunyides per

l'inesperat enyor,

les ombres, pures,

s'encaminen vers l'hivern.

De nit, la lluna balla.

Dimarts,13

         

-        - ¿ Perquè avui és dimarts i tretze ? 

         - Sí, precisament. I a sobre, s’ha quedat els calés.

Ella riu, mentre remena el seu cafè amb la cullereta de plàstic tot mirant-se-la amb cara de complicitat. En Sadurní  - tothom qui el coneix l’anomena Sadur, excepte la seva mare – no ho pot fer. La màquina s’ha espatllat just quan ha acabat de posar la moneda d’euro per la ranura i ha pitjat el tallat descafeïnat amb nivell dos de sucre com fa cada dia, després de menjar-se l’entrepà. La Laura se’l mira ara  mentre en Sadur intenta fer l’habitual en aquest casos, que no  és res més que sacsejar una mica la màquina a veure si surt alguna cosa, amb l’afegit d’algun renec de sota-veu, operació que sempre sol fallar però que es repeteix no se sap per quines misterioses raons , com si la màquina tingués alguna mena de qualitat humana que la fes reaccionar davant un acte de violència flagrant com aquell.

En Sadur, humà com pocs, ho ha pensat de seguida. Si li hagués passat un dijous i tretze, segurament l’hauria sacsejat igual però no hauria pensat en malastrugances ; hauria avisat a l’encarregat de magatzem i li hauria dit que la màquina s’havia espatllat i truqués al de la casa. Era una cosa habitual. Però avui hi ha pensat. Ja ho ha fet quan ha marcat el calendari, el primer a fer a l’arribar a l’oficina. Tot i així, fins a l’hora del cafè tot ha anat de primera,  inclús avui ha trobat que hi havia menys trànsit als carrers, i el dia s’ha despertat amb un cel impecablement net de núvols, com feia dies que no passava. A més, ha tingut la sort de topar-se amb la Laura davant la màquina del cafè, fet també poc habitual ;  més poc habitual encara d'un altre fet prou significatiu, com és que avui porti els texans més cenyits i gastats que té, cada cop més difícils de veure. A més està de bon humor, i això és quasi bé un miracle. Totes aquestes coses, però, passen a un segon pla davant la impossibilitat de fer el cafè.

Després de la sacsejada inútil, el Sadur decideix assumir-ho.

-         -Bé, alguna cosa dolenta havia de passar. En fi...- diu sense dirigir-se a ningú en concret. Després no sap què fer. Sense el got a les mans se sent una mica indefens, com si manqués d’excusa per fer-la petar una estona amb la Laura. Es queda doncs, indecís, mirant la màquina i a la Laura, tot posant-se les mans a les butxaques. Realment, pensa, ha tingut mala sort.

-         -¿ Però de debò creus en aquestes coses ? – li etziba ella mentre reposa els llavis molsuts damunt el got i l’enlaira lleugerament mentre el fita amb ulls juganers.

Ell ara se la torna a mirar, però d'una altra manera, més obertament. La pregunta l'ha ferit. Observa els rinxols damunt el front, els ulls clars, les dents sobresortint del seu mig somriure inèdit en aquella cara endolcida de sobte.  En Sadur no sap on posar les mans davant aquesta imatge, o sigui que se la queda mirant a ella i a la màquina també, per dissimular una mica, tot picant els artells d’una damunt el tou de l’altre i fent rebotar els talons dels peus com un saltamartí, pensant en la situació ben galdosa en la que es troba, després del numeret de la saccejada inútil i ara , a sobre, la mofa d'aquella pregunta.

-         -Bé s’ha espatllat la màquina, no ? I a saber què passarà ara, quan comença, ja no para, o això és el que diuen. Mai es pot dir res sobre aquestes coses, perquè només cal dir que no s’hi creu i després ja se sap el què passa. – li respon mirant d'argumentar alguna cosa amb veu m'es o menys ferma.

-         

--      -Ja. Tot malament, a partir d’ara , ai, pobre Sadur ! – fa ella mofeta mentre s’acaba el cafè. Fent un parell de passes, se li apropa i un cop davant d’ell, estira el braç per darrera seu i llença el got a la paperera del costat de la màquina. Llavors se’ l mira de dalt a baix i afegeix :

-         -Dimarts i tretze... a veure què pot passar ara, si hi pensem una mica tu i jo- diu ella com si hagués tingut una bona idea.

Ell nota perfectament la seva proximitat, porta un perfum discret ; el seu cos de iogui es mou com peix a l’aigua mentre l’aparta amb una mà cap a un costat.

-        - Què vols fer, Laura ?. Vigila que a tu almenys el dia et va bé encara.- diu ara ell encuriosit.

-          

-           -Doncs ara veurem si és que només us passa als supersticiosos com tu o a tothom, com hauria de ser.- diu tot sospirant després  i posant-se davant la màquina.

Acte seguit estira el cos cap amunt per buscar unes monedes a la butxaca més petita dels texans amb la mà dreta. En Sadur no li treu els ulls de sobre davant aquella operació quasi bé de contorsionista. Ella les tira : una, dues , tres i quatre monedes de deu cèntims. Llavors es gira i es queda davant d’ell, sense pitjar cap botó.

Se’ l mira. Li posa les mans al coll i davant la seva sorpresa el besa als llavis. És un petó  terpèutic, com el que li fa la Jamie Lee Curtis al Michael Palin a Un peix anomenat Wanda, un petó amb fins purament curatius però que sap assaborir sense malícia, sabent que tracta un cas impossible. Acaba. Després de que els seus llavis molsuts l’abandonin,  en Sadur no sap on és i si li preguntessin en quin dia es troba, tampoc ho sabria dir.

-  Ara ja pots treure el cafè, si pots, que convido jo. – diu tot recalcant el si pots arrodonint la o amb fines arrugues dels seus llavis, que en Sadur, ara, no pot deixar de mirar, tot afegint :

I lo del petó, tranquil, que no es tornarà a repetir. Bé, potser un dimarts i tretze, si tens sort... –  I girant cua, desapareix per la porta del seu despatx. 

En Sadur, incrèdul encara, pitja el botó del tallat descafeïnat amb nivell dos de sucre. La màquina, obedient, comença la seva feina. No se’n sap avenir. Mira altre cop la màquina i la porta per on ha desaparegut ella. Això no ha passat, no pot haver passat. Es toca el front, els llavis, busca un bri del seu aroma...en va. Treu el got calent i remena el tallat, pensarós, tot mirant-se el rostre de la noia lluminosa suggeridorament fotografiada amb un baf sinuós estampada en un dels costats de la cafetera. Sense entendre gaire cosa, bufa i després, sospira.

-         Si ja ho deia jo...- murmura altre cop ell encaminant-se amb el got a la mà cap a l’oficina, tot pensant en el proper petó.

A la cavitat per on aquella torna el canvi, però, hi ha caigut un euro al moment precís, que aprofitarà l’encarregat, content de la seva bona sort, quan vagi a treure el seu cafè.  La màquina, ara que ja en té , li tornarà el canvi amb una moneda de deu i una de cinquanta, com ha fet sempre.

First note

Un núvol d’estornells sorgeix del no res i travessa el cel sobre el meu cap. De llevant cap a ponent, en l’inici d’aquest dia quallat de la il·luminaria més primigènia travessant altres núvols, plegant l’horitzó com sostres amb làmpades  de llum càlida, espargint-se damunt la terra ; aixecant cada bri rebel i verd – verdíssim -d’ herba condemnat a morir jove dins una primavera disfressada de tardor, fosca com tot aquest estol silenciós i negre, fugaç d’ocells desapareixent de cop darrera un turó de forma semblant al gat d'un poema llegit no fa massa, esmunyint-se felí cap a un buit aparegut de cop dins un test, com el mateix cel del meu damunt. 

A l'imaginari, pigments de pell redescobrint la natura. Corbes i només corbes, negres i torbadores com la torsió d'un altre cos, d' unes mans, a punt per deixar-les anar; escapant-se, sense saber que potser es tracta sempre del mateix, miraculosament indemne. 

( foto : "First note"- Colby files. Flickr ) 

Vida d'un nàufrag ( VI )

( dietari d'un llibre en blanc )

Sé que no en volia parlar, de res d’ aquesta illa. Errare humanum est, que diria el noble patrici. Acabo de descobrir, aquest mateix vespre tornant a casa, que aquesta casa podria tenir un nom, sinó m’ erro un altre cop. Aquest nom és el port del diable. Coincideix plenament amb el que surt dibuixat al mapa del tresor excepte en una cosa, prou important, una cosa que no és altra que el mar. El mar hauria de ser aquí a tocar d’ on escric ara i no és així, està com a hora i mitja a peu, si encara no em falla l’ habilitat per encertar temps i hores sense necessitat de fixar-me en el rellotge. Aquí no en tinc. Sempre he estat bo per encertar quan de temps em cal per fer alguna cosa, qualsevol cosa. Això és degut al simple fet de ser una persona excessivament organitzada, ben coneixedora d’on son els límits. Si em cal penjar un quadre a la paret, per exemple, abans faré una llista de tot el que necessito i després pensaré en com fer-ho. El que no faré és fer el forat a la paret sense saber si la broca serà la correcte per la mida del taco i el gruix de paret ; sense tenir el martell ja preparat per introduir aquell; sense les tenalles per acabar de fixar després el clau, perquè ja sé que no tindré prou força amb la mà per acabar-lo d’enroscar. Vet-ho aquí : llavors, saber el temps que trigaré és fàcil. El cas, però, és que aquí no puc penjar quadres.  

El mar, tan lluny i tan a prop. Fins arran d’ aquí la cova hauria d’haver estat fins que alguna cosa el devia fer recular. No sé com, la veritat, no hi trobo explicació, el mar no marxa sis o set quilòmetres així com així. No sembla possible, tot i que el mapa, ara, se’m mostra clarificador en aquest punt que és una partida cap a una sortida desconeguda. Només per comprovar si tinc raó  o no, hauria de cercar un camí dins aquesta cova, i hauria de ser un camí prou clar per almenys, saber del cert que hi ha un rumb, aquí dins. Llavors ja decidiré, perquè haig de reconèixer que m’estic acostumant a viure aquí, tot sol. A veure el mar cada dia, aquest abisme argentat d’ones on tot s’acaba i res mai comença; a no sentir-me cridat a fer res d’ especial, tret de sobreviure sense haver de mala-guanyar la pròpia existència en assumptes que ja tinc mig oblidats; a veure-hi amb un ull bé i l’altre esquerdat ; a tintar el verd-esperança cap a un gris-daurat purificat d’ expectatives, totes falses.

A vegades penso si no és una sort haver arribat, no sé on.

Ben Gunn era un vell pirata abandonat a l’illa del tresor. M’he recordat d’ell aquest matí, mentre caminava cap a la platja. És un d’ aquests noms que l’imaginari no abandona des del dia que el vaig conèixer, grenyut i pelut, en les pàgines escrites pel gran escocès. Un home afable i atrotinat, mig boig, abandonat a la seva sort en una illa mítica. Un home que en la seva solitud, no té necessitat de ser res. Exactament com jo, excepte pel fet de que ell es redimeix ajudant als bons. En aquesta ajuda rau la seva salvació. Ara que soc aquí en dubto molt, d’ aquesta mena de redempció. Si aparegués algú, què faria jo ? . El nàufrag només vol sortir de la seva illa però jo potser no ho vull, això. No a qualsevol preu, per més que soni música de sirenes al meu cap.

M’estic adormint. El cartutx de tinta sura ja a meitat del seu camí particular, aquell que mai sabem on ens portarà.