El dia de Sant Joan, a la vesprada, vam trobar una
cria de falciot a la plaça de l’església del poble. Es veia ja gran tot i no
poder volar. Més tard vaig aprendre que el falciot, si cau a terra, no pot
aixecar el vol per la senzilla raó de que no en sap. La M. m’ensenya un vídeo
on un xicot explica com retornar-lo al seu medi natural, l’aire. Explica el xicot
– un jove amic de la família lluint
barba protestant, tipus capità Ahab – la natura volàtil dels falciots : es passen
la vida volant i només s’aturen per fer el niu i criar. Mai aterren i si pel
que sigui, ho fan, llavors no saben enlairar-se. Cal, en aquests casos, agafar
l’ocell i llençar-lo des d’un punt elevat – un balcó, una terrassa – i d’aquesta
manera ell ja sap el què ha de fer. La M. ho va provar des de la terrassa de
casa seva i ens va enviar un vídeo on l’ocell acaba altre cop a terra.
Consultat l’expert, els hi diu que el millor a fer és donar-lo als forestals per
veure si ells poden fer-hi més. L’ocell deu estar dèbil. Dit i fet, ara ja el
tenen ells i no sabrem ja si tornarà o no a volar. El falciot, doncs,
desapareix igual de ràpid que va aparèixer a les nostres vides una diada de Sant
Joan, després de sortir de missa tot recordant la memòria del pare. El pare, l’esperit
del qual va volar també alliberat per les mans de la mort, com si fos un
falciot i la mort no fos la mort, negre i buida. La mort com unes mans sense
dalla, ocupades per fer volar l’ànima cap al seu medi, quan aquesta encara no
sap volar. Ha de ser una cosa així, morir-se.
En el fons, som orenetes. Això ho penso cap al tard,
quan el sol va ponent-se amb la lentitud com d’estiu dels d’abans, allargassant-se
sense acabar d’acabar-se mai. Sec a la meva cadira de vímet, després de regar l’hort.
Aquí sempre m’hi estic més temps del compte. Les orenetes – aquestes sí, més
petites i de llom blanc – practiquen el seu art tot enrasant el camí de la
riera amb giragonses sobtades, accelerant, voltant unes i deixant-se anar les
altres en picats fets de corbes pensades sempre com un joc d’acrobàcies properes a l' exhibició, com ho és el cant solitari de les caderneres els vespres de primavera. Mostrar-se, fer que l'altre et miri. Toujours, l'amour. En aquesta darrera hora – la blue hour anglesa – l’oreneta
sembla apropar-se més a la terra, com qui olora un cos estrany però alhora
atraient ; volen ara damunt les canyes de les tomaqueres; damunt la vinya, l’olivera
i la figuera ; damunt les flors de futures mores i la blavor de l’espígol, on
les abelles cullen el nèctar de la milflors ; volen
damunt la tija del fonoll, estirant-se cap on son elles, cap al seu pacífic – i
el meu també, fent d’aquest nostre una mena de privilegi -vol de tarda, semblant a un
bany dins un mar tranquil d’estiu. Les veig passar ben a la vora, gràcils,
xiulant alguna, com saludant-me, com volent conèixer un impossible. Qui sap si envejant-me. Les veig i al lluny, en un fals cel de tempesta,
un estol qui sap si de falciots, més grossos, inaccessibles, de vol més ràpid i poderós, d’alçada, de fons de pensament avui negat per aquestes orenetes, plàcides, familiars,
properes. Juganeres.
Ahir vaig tornar a Delibes, tot topant-me amb un
llibre menor on parla de caça. L’explica com un retorn al paleolític enfront el
progrés de la ciutat. La desconnexió de la vida urbana, tan necessària com gens
idealitzada. El fred a Castilla, els gossos, les perdius i els perdigons. El
parlar sec de la gent de camp, aquesta falta de lirisme i l'empremta de cert laconisme. L’escriptor
eixut i profund, trist i ancestral, de poble. Llegint-lo entenc millor això de
les orenetes i els falciots, dels seus vols inquiets i aparentment errants, del
fet aquest de no voler tocar de peus a terra – llegeixi’s... potes -. Llegir
sovint és semblant a volar. Escriure – aquest pergañear una letras que
diria Delibes – és una altre cosa. Escriure és com mirar de tornar a volar,
quan això ja no és possible.
