Breviari ( XII )

 

·         Un dia passat, recollint engrunes de resquitllada.

 

·         Em creuo amb el Vicenç Villatoro, tornant de l’hort, a la vorera de casa. Passeja. Ens mirem un instant : els seus ulls no son gens plàcids,  enmig d’un rostre de barba blanca, envellit però fort, com ho és el seu cos alt i enèrgic ; podria passar, amb una túnica posada, per algun filòsof grec emprenyat per alguna discussió recent. Em quedo impressionat i amb la sensació de ser encara més petit del que soc.

 

·         Li diu que en compri un de més, perquè no importa un de més que un de menys. Al final- penso jo- sempre hi ha qui es queda el de més i qui es conforma amb el de menys. I solen ser els mateixos. Més o menys.

 

·          Al voltant d’un arbre de carrer, les rajoles s’aixequen per la força de les arrels. Revolució !

 

·         Avui és el darrer partit del Gerard Piqué amb el Barça. Al seu dia també es van retirar els famosíssims Kubala, Moreno i Manchón, aquells d’aquella cançó del Serrat.  

 

·         Molta gent em recorda el que no soc, pel sol fet de ser-ho ells. De mica en mica, i amb els anys, ho vaig superant.

 

·         Montaigne a cavall, parlant sol. Ho explica ell mateix, com si anés jo també a cavall, al seu costat,

 

·         I tots aquests estels units en les llums de Nadal apagades...

 

·         Fora del camp, és molt bona persona. De fet, n’hi ha molts , d’aquests.

 

·         Miro tres o quatre tràilers de pel·lícules. Mirar tràilers és com mirar el resum d’un partit de futbol o un disc de grans èxits d’un grup de música. A vegades n’hi ha prou, i a més, és súper-modern : tres minuts en comptes de noranta.

 

·          Tallar una carabassa : la duresa de la pell, l’olor dolça un cop oberta, els colors i totes les llavors que amaga a dins. L’he vist créixer, aquesta carabassa. Un petit tresor fet a l’hort.

 

·         Pujant les escales de El Corte Inglés, veig , en unes esportives, a la part del darrera on hi hauria d’haver-hi la marca, l’any del meu naixement. En un acte reflex em fixo en la persona que les porta, ja gran.

 

·         Surto a córrer sense les ulleres. I veig coses que no veig mai amb elles.

 

·         L’ull de la vaca, girant l’òrbita damunt meu, mentre passa dins un remolc pel camí. Una mirada inquieta, de quan et treuen del teu estable, del teu camp, de la teva vida.

 

·         A les analítiques tot es mesura per paràmetres. La salut, en diuen.

 

·         La consellera diu per la ràdio que ara és el moment d’actuar amb tot el tema del medi ambient. Fa un discurs gairebé poètic, emotiu, de país. Mentre segueixo conduint cap a casa m’avança una furgoneta de l’ICO deixant una estela negre de mala carburació al seu darrera.

 

·         Quan diu la paraula trossejar s’encalla ; la torna a repetir i es torna a encallar, i així vàries vegades. Literalment, l’ha trossejada.

 

·         Els errors sovint son els mateixos, fluint amb tota la seva naturalitat, sense ser capciosos i essent totalment irrellevants, sense cap propòsit d’esmena. Es tornen tant comuns i rutinaris que no esdevenen cap error.

 

·         Llegeixo alguns versos esparsos, triats a l’atzar, quan disposo d’alguns minuts  abans d’anar a treballar. Avui m’han tocat aquests del Walt Whitman : “ Siguis qui siguis , sospito que camines pels camins dels somnis.” 

 

·         Avui, un altre, del mateix : “ Sento el batec del cor, el segueixo, desapareixo”.

 

·         La mort és el gran aliat de les religions. La vida és el gran aliat de les religions.

 

·         Ara que és primavera, torna Vivaldi. i de manera recurrent ho fa amb la tempesta, aquest allegro tant potent que forma part de ... l’hivern, de Vivaldi.

 

Una rosa i un petó

 

(...) Va dir-me que no m'enfadés amb ella, que m'estimava, que li sabia greu que estigués trist per ella. Vaig dir-li que no sabia quan podria anar a veure-la una altra vegada. Va dir que això no importava, que vindria a veure'm aquí. ( A prop passaven uns soldats i ens van cridar alguna porqueria.) Vaig preguntar-li si no la molestaria que els soldats li cridessin coses lletges. Va dir que li seria ben igual perquè m'estimava. Va donar-me a través dels fils una rosa ( escoltà la corneta ; ens cridaven a formació ) : ens vam fer un petó per un forat del reixat. (...)

Milan Kundera, " La broma " (1983 ) - Edicions de 1984,trad. per Paloma Rancaño i Sergi Jover- 

Telecadira ( i III )

 

Aquest és dels que no parla, dels que no inicia cap conversa, com jo. Pugem junts un parell de cops, ell a una punta i jo a l’altra, en el que sembla un acord tàcit per mirar de no anar sols, la qual cosa i amb el pas de les hores, és el que acabem fent, quan ja no hi ha cap rastre de cua al telecadira.

Seu inclinat endavant, els braços recolzats a la barra de protecció, la mirada fixe, concentrada cap un punt indeterminat endins la lenta monotonia de l’ascensió, feta de pilones, una rere l’altre ; la velocitat és de parsimònia, la qual cosa resulta alliçonadora, apreciant-se aquell punt de resignació cap a totes les coses que el temps va llimant de mica en mica : potser és cap a on mira ell, estossegant a estones per seguidament fer pujar els mocs del nas amb una inhalació ràpida. És alt, de faccions serioses ; porta una petita perilla entre el llavi inferior i la barbeta – fa uns anys va estar molt de moda -, esquia amb snow-board i ja té una certa edat també. Els nois que envaïen fa uns anys les pistes amb l’snow es fan grans, potser aquest és el darrer de una colla d’amics que venien a passar-s’ho bé els caps de setmana; potser els amics ja s’han afaitat la perilla i fan coses més serioses, com tenir feina , dona i fills. Potser pensa en com, de jove, no hi ha cap final. Com jo, potser es fixa en les nostres ombres negres desdibuixant-se damunt la neu al pas lent del telecadira.

Quan escric això, ja no hi ha neu a les muntanyes.

Florida

 

( traduït de l’anglès )

“Abril 9, el 410è dia de guerra a Ucrania. Durant tot l’any, els petits bulbs d’aquests crocus  han estat esperant la primavera. I han esperat, i ara estan florint. I nosaltres esperarem !. Necessitem  creure. Iridacea.”

V.P. ( Flickr )

A peu de foto – on hi surten petites flors del safrà acabades de sortir de la planta – llegeixo  aquesta petita reflexió del Valery des de Kiev. Avui és pasqua de resurrecció, dita popularment la pasqua florida. És època de veure ja les primeres flors. Fa un parell de dies vaig sortir a caminar, i a pesar de la sequera, els narcisos grocs ja eren arreu, entapissant roquetars i solanes. Endins del bosc, algunes violes de llop, liles i blanques, mostrant-me un calze verd clar al centre dels pètals, d’on tot d’estams blancs en sortien cercant llum...parar-se a veure aquesta meravella natural, diminuta com era, requeria ajupir-se, treure la càmera i enfocar l’òptica com un científic posant l’ull al microscopi.

En Valery s’hi fixa en aquestes coses també. Necessitem creure, diu. Aquesta paraula, necessitat, se’m queda gravada al cervell. En un dia com avui, no fixar-se tant en la creença com en la necessitat. I tenir-la és com tenir aquests bulbs enterrats esperant de florir, tot i que potser mai ho facin. La necessitat és humana. Sota el conflicte, la florida meravella. Aquí, a Ucrania i on sigui. Hi ha guerres i guerres, i moltes no s’acaben mai. És per això que també, quan sigui possible, cal saber fer les paus: ni que sigui amb un mateix i ni que sigui un instant.

Telecadira ( II )

 

Es tracta d’un nen de nou o deu anys, de cara ovalada, d'ulls petits i desperts ; s'ha afegit en la meva solitud de telecadira, el qual ens porta al punt més alt de l’estació. De seguida   em diu que comença a fer calor ; té dos incisius amples rere els quals destaca l'accent tancat de la zona, quasi bé musical en comparació al de les noies d'abans. Porta un anorac vermell i blanc, vistós, d’escola d’esquí. Passem sota un tros de pista de debutants, on uns nens fan un circuit tot passant per sota uns ponts fets de pals de plàstic doblegats a tal efecte ; crida al seu pare, que el saluda tranquil·lament amb la mà des de baix, gens estranyat de que pugi sol. Li dic que la temperatura és bona però ell inclina el cap a l’esquerra mentre amb la mà dreta sembla pitjar un petit aparell damunt la seva espatlla que no veig : Jan, Jan, on ets ? . No obté cap resposta. Se’m queda mig mirant-me després, com si sospesés si m’he adonat del què acaba de fer. Em mira de gairell, no duu ulleres de sol i el sol li toca la cara; li comento que la neu és bona. M’ho ratifica amb un  està molt bé avui  ; després li pregunto per les pistes d’aquest sector, jo tot just vinc de “la Bòfia”, li dic. Mira cap allà com qui mira una selva inexplorada mentre em diu que hi ha estat abans... darrera l’anorac hi llegeixo La Coma i La pedra, fet que em permet d'esmentar lo xulo que és  i si és del poble damunt el qual s’alça l’estació. La cara li canvia tot responent-me amb la seguretat del vilatà que sí, que és d’allà, que de sempre que esquia al Port del Compte ; jo calculo aquest de sempre en tres o quatre anys com a molt i somric mentre li responc a la seva pregunta de si vinc molt sovint a esquiar  tot dient-li que aquest és el primer cop aquest any però que aquí, fa ja molts anys, vaig aprendre a esquiar. Ara parlo més per a mi que per a ell, comparant el seu de sempre amb el meu fa ja molts anys, tot mirant enrere on l’hotel de peu de pistes va quedant enrere, amb els Poll-Puig grocs, els guants de llana xops i el fred que tenia de tant caure tot arrossegant els esquis amb les fixacions que saltaven a cada moment. Jan, Jan... m’escoltes ? li sento dir altre cop. Ara sí obté resposta...soc a baix de la Querol, se sent pel comunicador. Espectacular. Ara em torna a mirar com si no hagués passat res de nou però a ell i a mi ens sembla que som en una pel·lícula de les bones. Després parlem de la temporada d’enguany- sento tristesa quan em diu que per Nadal va ploure -, de les pistes, altre cop de la neu... ja quasi bé arribant el nen s'exclama quan veu esquiadors entrant en pistes tancades passant entre les xarxes que ho prohibeixen. Però que no ho veuen ?, es queixa sense entendre-ho massa. Jo li contesto que només cal que prohibeixis una cosa perquè la gent faci lo contrari. Em mira i assenteix seguint-me el corrent. Ja ho entendràs, afegeixo. Faig d’home gran. Anem arribant. Aixeco la barra protectora i de seguida salta sense acomiadar-se, tot sortint escopetejat avall cercant l’amic Jan. Me n’adono que no m’ha dit el seu nom. Soc un pister, m’ha dit abans en un moment de revelació quan jo em mirava amb admiració el seu anorac vermell i blanc dels nens de La Coma i La Pedra. Jo no en vaig arribar a tenir mai cap, quan tenia la seva edat.

Diari d'un nàufrag. Apòcrif 1

 

NAWAD. Ho escriu a la paret, a llapis. Remarca les lletres. Una paret llarguíssima, dins un lloc que s’intueix molt gran. Escriu una cosa en concret i això l’estranya, com una pregunta esperant resposta. Mentrestant remarca la paraula, amb calma, sense aparentment tenir cap temps del mon : NAWAD, una paraula sense sentit per a ell. Si allarga la vista a la paret, aquesta paraula és fàcilment recognoscible esquitxant amb el seu volum totes les fileres escrites amb lletra menuda, com si es tractés d’una fita per seguir un camí. Està assegut en un tamboret, còmodament assegut, la mà negre inclinada acabant de fer la doble v . Una mà amb un anell de plata, amb forma de segell, poc treballat, rudimentari fins i tot, o potser molt antic. Un segell del qual només en queda un cercle mig ofegat, mat, esborrat el motiu central si mai n’hi havia hagut un. Unes inicials, per posar un cas.  

Ha entrat allí per una porta, seguint un vestíbul. La maleta s’ha obert, escampant tots els diners pel terra. No l’amoïna, d’alguna manera el segueixen fins a dins. No l’ importen els diners, ara.  Es troba com en un museu on  cada sala en té   una al darrera, àmplia, grossa, tota plena de parets blanques amb lletres escrites a llapis.L’home negre, de cap afaitat, corpulent, es gira i li somriu sense compromís, com si el conegués de sempre, mostrant una dentadura perfectament blanca, honesta i franca. Tot deixant momentàniament la feina i traient-se de la boca un tros de pal que mastega amb parsimònia, manté el somriure i li diu :

-Ja no em fa mal l’esquena ! El dolor s’ha acabat !  -

Després eleva la mà   per mostra-li l’amulet amagat sota el coll de la camisa, encerclant-li la jugular. Una petita bossa de pell entre els seus dits, que aixeca en direcció a ell fent un eh ? amb la boca com si aixequés una prova definitiva per allò que algú com ell no pot entendre : la terra, la tradició, els ancestres, la fe cega rere els segles. El seu tresor. Després es gira i aixecant l’índex llarg cap un costat i un altre, repeteix:

-Ho veus ? Ja no em fa mal !- I agafa el llapis i es queda pensatiu abans d’engegar una nova frase a la paret.

Reconeix vagament aquella veu aguda i alegre, els seus gestos també , però com si fos fora de lloc, com quan es veu una persona sempre dins un mateix entorn i fora d’ell es fa difícil de saber qui és, de què parla o què es el que fa, amagat de tot allò que li coneixíem. Li sembla provinent d’alguna antiga vida que va tenir.  L’home cantusseja una cançó de treball mentre desplaça el tamboret cap a la seva esquerra. Llavors se n’adona que sigui el que sigui el què està escrivint, ho fa de dreta a esquerra. Sorprès s’apropa a  la paret i deixa la maleta al terra.

Veu les lletres borroses i busca mecànicament les ulleres a l’infern de l’americana. Se les posa i apropa els ulls per llegir a l’atzar ; es ben bé atzarós perquè ara que s’hi fixa bé i fins on li arriba la vista, sembla que totes les parets son escrites fins a la mateixa alçada on la lletra continua generant-se, sota la mà d’aquella mena d’àngel negre a qui l’esquena ja no li fa mal. Tot i la impossibilitat de la lògica diguem-ne que aparent, llegeix d’esquerra a dreta, com sempre es fa.

Llegeix :

El nàufrag no se n’adona, però l’ombra del gnòmon ara li parteix l’esquena per la meitat creant-ne una altre, la d’un putxinel·li travessat per la barra del temps, esperant ser mogut per algú o alguna cosa.   

En aquest punt la línia s’acaba com s’acaba la paret, cantonera, que ha anat resseguint mentre llegia. Fa un gir de noranta graus i es troba una altre paret, totalment blanca. Queda sorprès, com si no se l’hagués esperada, una cosa així. El sol la il·lumina excepte pel contorn fosc, negre, de la seva ombra. Aixeca una mà i mou els dits. Se’n recorda d’alguna cosa tot posant les mans, planes i oposades pels dits polzes  fent la forma de unes ales ; les mou i les eleva lentament  seguint amb la mirada el miratge d’aquest vol, estirant els braços com si realment tingués un ocell a les mans maldant per fer-lo volar. Les ales bategen fins que no poden anar més amunt. Llavors l’ocell es fa fonedís en un punt de brillantor encegadora, allí per on la llum travessa un dels vidres de les ulleres.

Es queda amb el cap aixecat i els braços caiguts, pensatiu, fins que veu aparèixer una nova ombra avançant endavant, en la seva direcció. Amb passes silencioses una dona passa pel seu costat. Vestida amb xandall i dessuadora camina a pas quasi bé marcial, compassant braços i peus amb la mirada concentrada, sense parar esment en ell, com si no existís. Porta els cabells recollits en un monyo que la faria semblar de una altra època sinó fos per les ulleres de muntura rodona, la caputxa damunt l’espatlla i l’aire desimbolt del qui sap molt bé cap on anar però no arriba mai a lloc. O a enlloc. Mira com s’allunya, sense seguir-la. Mai ha seguit ningú, com mai ningú l’ha seguit a ell. Malgrat això se sent alleugerit, d’alguna manera sap que ha passat per allí per la mateixa raó que l’àngel negre li ha dit que no li feia mal l’esquena ; o del fet de mirar de fer volar ocells on abans no n’hi havien. No es tracta d’ell, naturalment. La vida continua.  

 

Distàncies

 

Júpiter i Venus es van separant, a cada nit que passa. Fa uns quants vespres se’ls podia veure ben junts al cel, dos punts brillants vora una lluna en quart creixent, formant una mena de talismà, un penjoll fruit de la casualitat dins el moviment orbital de la terra respecte a aquells. Mirant-los així de junts,  de sobte, penso en tot allò de l’atracció magnètica, palpable a la vista com una veritat absoluta. Només un moment, irracionalment, com quan un s’enamora. Viatgem tot donant voltes per l’espai i només el cel ens ho recorda, marcant distàncies que la realitat ens nega cada dia, tot tocant de peus a terra. I mentrestant els planetes es mouen voltant el sol i   de vegades un miratge em fa somiar : si estigués a Mart en un vespre així, com els veuria de junts ? Els veuria tant lluny com ho estàvem tu i jo ? O més a prop del que em pensava ? I penso si de vegades no seré pas un marcià, també, preguntant-me si hi ha altres planetes amb vida vora el meu. Les distàncies sempre hi son per alguna raó però la percepció d’aquestes s’adapten fàcilment a un simple cop de cap, a una imatge, a un record.

Telecadira ( I )

 

Tres noies joves – molt joves, diria jo -amb accent de Barcelona, parlant amb un to de veu sense alts ni baixos, sense xiscles ni xiuxiueigs, un parlar de boca petita, arrodonint les paraules, escurçant-les, fent-les desaparèixer d’esma ;  tot plegat com si les tres fossin dins un cercle tancat i gastessin un mateix idioma, indiferents al mon que les està escoltant.

La que està al meu costat enceta un tema de conversa, es veu que a Tik-Tok hi ha un debat sobre si hi ha més rodes o més taules al mon. Les tres es passen una bona estona descobrint portes i rodes a tot arreu : de les politges del telecadira i les rodes dels carrets del súper fins a les rodes i les portes del cotxe, no paren de posar exemples de unes i altres com si fossin a un concurs, fins que es cansen. Després es posen a parlar de vi o cervesa : a una d’elles li fa ràbia que no li agradi la cervesa, a una altre li encanta i confessa que a casa me’n vaig beure dues perquè si i vaig fer una sesta de quatre hores...ai, vaig ser tant feliç ... que diu sense cap rastre d’emoció, inalterable en el seu concepte de felicitat expressada com a tal amb aquest to de veu desmaiat ; la tercera diu que  no veu vi ni cervesa a casa però enceta un tema final respecte als horaris laborals a l’ofi, diu que li encantaria podria fer mitja jornada a casa i mitja a l’ofi, però el tema mor per si sol al cap d’una estona... i callen quan queden un parell de pilones per arribar, com si aquests tres o quatre minuts fossin perfectament assumibles per poder sobreviure sense haver de patir cap mena d’avorriment. O és que potser encara pensen en portes i rodes. Curiosament cap d’elles ha tret el mòbil per a res. Els hi miro la cara i les segueixo trobant terriblement joves. I felices.

La Bòfia

 

Torno al Port del Comte. Torno també a La Bòfia, una pista a ponent de l’estació, on en una pancarta de color vermell i acompanyada d'un signe d’admiració dins un triangle de color groc, m’indiquen que la neu no s’ha trepitjat, és a dir, que no hi ha passat cap màquina anivellant el gruix de neu.  Arribat aquí, en un bon dia de temps i de neu, només cal baixar-la. Poca gent ho fa, de fet estic ben sol.

No hi ha canons, la pista queda ancorada entre dos boscos d’avets i les pistes del Forat i l’Orrit, més animades ; l’encaro i la miro, de dalt estant: es tracta de una pista vermella, amb bumps (*) gentils, de poca alçada i amb la distància suficient per esquiar-los sense exigències ; una pista amb tot de camins traçats, deixats una mica de la mà de Déu, amb  puntes de rostolls d’herba apareixent per aquí i per allà, donant-li un aspecte general d’abandonament, de ventafocs, de príncesa destronada.

Camins traçats on poder triar quin baixar: aquell més amable, de girs suaus ; o aquell, més complicat i brusc, que requereix de més força; o aquell de més enllà encara, que sembla un però potser és l'altre. Al final la velocitat del descens et porta per altres llocs, on decidir és ja una intuïció, on una mala decisió et pot portar a abandonar un d’aquests camins i acabar encallat dalt un dels petits monticles fent equilibris per no caure. Per això trio i m’aturo, cercant rastres per després girar tres o quatre cops, algun de més si la cosa va bé. Només jo i el lliscar dels esquís amb cap més soroll voltant-me. La Bòfia, solitària i assilvestrada, avui em pregunta si me’n recordava d’ella, de quan era més abrupta i perillosa i baixar-la per primera vegada era com conquerir un pas més cap a la vida adulta, on la cunya i les pistes verdes i blaves quedaven enrere per donar pas a la negror de les pistes més difícils.

No, no me’n recordava d’ella, tot i que el record - com passa sovint amb els més rellevants -  ha aparegut només encarar-la, igualeta que abans, jove i adulta a la vegada, sense cap artificiositat que la fes semblar diferent, amb totes les seves corbes intactes. Llisco entre elles i no trobo cap roc que em ratlli els esquís. Seda sota els peus. En acabat baixo i torno a pujar, i així fins quatre o cinc vegades,  resseguint-la per tots els seus racons, repassant cada un dels seus giravolts. En definitiva, mirant de trepitjar-la fent seus els meus camins. Que el rastre, nou de trinca, anònim, sigui el meu.

Per la resta de pistes, la neu s’encara de manera diferent, fent de les baixades com una mena d’il·lusió, mai perduda com les passades de llarg pels anys. Més planeres, més fàcils, una mica més avorrides també. Avui en dia, a més, aquestes coses es poden gravar a la memòria d’altres maneres, molt més modernes.

(*) Bump : expressió anglesa utilitzada en l'argot esquiador que designa una zona de monticles de neu entre els quals s'efectua el descens..

Blanc i negre

 

Dies com avui, en blanc i negre, on el més pur s’estavella amb la suavitat d’un floc de neu. Mirada fugaç al blanc, fos als vuit graus del migdia, viu en petites obagues sense claror, sota un cel mancat de pietat. Mirada canina al gris, ara clar, ara fosc, fins convertir-se en negre nit. Glaça un mig somni fronterer, son dos actors morts retrobant-se en una besada, blanc i  negre enfront una platea buida. Sinó hi ets, sinó hi ets, repeteixen les seves veus, galta sobre galta, mirant l’infinit. L’enuig baixa una persiana ,tanca un llum, surt per la porta del darrera. Les llums de les faroles, encerclant ombres fugisseres. Les mans a les butxaques i un altre floc, ben blanc altre cop, posant-se damunt els quadres d’una màniga de llana. El fred i la calor. ¿Què hi fas tu aquí, estranger ?.